Passa al contingut principal

Poema VI - L'Amor Propi

Després de força temps sense fer cap Post, hi torno amb un poema que vaig escriure fa uns mesos. L'amor propi, el que tots tenim i el que a vegades ens poden trencar les paraules, les situacions i els moments més absurds. L'amor propi és d'un mateix i, com a tal, mai ningú l'hauria de tocar. I nosaltres tampoc ens hauríem de deixar portar pels sentiments que inunden tot tan fàcilment. Estigueu com estigueu a l'hora de llegir aquest poema, no us quedeu amb el mal cos del pou. Més al contrari, ha de ser un reforçament per mirar que NO ens afectin aquesta mena de situacions fruit d'altres persones o, a vegades fins i tot, de nosaltres mateixos. Força i llum per tots. Ben aviat, més!



POEMA VI

Diuen que l’amor propi és el primer
però quan me'l trepitgen
tot es cau i es fa malbé.

Veig el pou i tot es magnifica,
tot dins meu claudica.
Ja no vull sortir de dins,
no vull saber res de fora,
estic bé en mi mateix.

No deixo de rumiar,
pensar i recordar,
una vegada i una altra,
les doloroses paraules,
la trista escena,
el dolor punyent,
la fiblada que entra,
com un ganivet en la carn
que tot ho esquitxa de sang.

Era un dia genial,
fins que em vas matar.

Les paraules van entrar
i tot va canviar,
la mort es va acostar
i la mà em va donar,
vaig estendre-la
i vaig pensar
que potser mai més
tornaria a plorar.

Tot es va acabar,
La foscor va entrar,
I l’amor propi se’n va anar.


Roger Tubau*


---------------------------

Si voleu estar informats per quan publiqui nous posts, podeu seguir-me amb el vostre mail i així rebreu la notificació pertinent cada vegada que faci una nova publicació :)

També em podeu seguir en el meu compte d'Instagram https://www.instagram.com/lafullaenblanc


Mil gràcies per llegir :)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Escorpí

Avui us porto la primera part d'una mini novel·la negre que he escrit. Espero que us agradi i que tingueu ganes de seguir les aventures del Detectiu John Morgan. Molta força a tothom i a seguir endavant :) Es podria dir que tot va començar un 3 d'octubre de l'any 1970 al matí amb una trucada de telèfon: - Aquí Detectiu Morgan, Comissaria de Los Angeles digui? Si... Ahà... D'acord.. i l'adreça és?... Perfecte doncs ara anem cap allà. – Penja el telèfon. Des que havia sonat el telèfon havia estat escoltant i parant tota l'atenció possible. Feia temps que esperava que passés alguna cosa i potser amb aquella trucada la meva avorrida vida a la comissaria fent informes faria per fi un gir de 180º. - Mike, deixa el que estiguis fent i vine amb mi, tenim un cas. - Si senyor! Un cas d'homicidi, senyor? - No t'emocionis noi! Encara és incert. La nostra feina serà analitzar l'escena i descobrir si es tracta d'un homicidi o no. Agafa les c...

Poema VII - Desitjant el moment

Avui us porto un nou poema que vaig elaborar entre el dimarts i el dimecres d'aquesta setmana. Explica la sensació que es té quan es desitja el moment de perdre els sentits i el temps. Com al ballar  on et deixes portar per la melodia i els sentiments. És el sexe mental, el que fem quan el desitgem i el que tenim abans de fer-ho amb la persona que estimem. Es recomana llegir escoltant la melodia de Chopin. Enllaç Youtube:  https://www.youtube.com/watch?v=9E6b3swbnWg Enllaç Spotify:  https://open.spotify.com/track/7n92QzQomRCLlciO14X0kd?si=Z_-ZaLuxQpiXYkzoEKz6vw Desitjant el moment Quan ens hem mirat tot ha canviat, L’univers s’ha fos i el temps s’ha parat, Només hi som tu i jo, Flotant i menjant-nos els ulls, desitjant el moment on perdem la ment. Que els llavis es coneguin, els braços s’abracin les olors s’ofeguin i les pors desapareguin. L'infinit es torna present, En una sola existència, En un sol moment, Que ens canvia la vid...

(CAST) Poema VIII - TE DIRÍA QUE TE QUIERO

Bon Any Nou 2020!!! Avui us porto un senzill poema escrit recentment en castellà. A vegades surt en un idioma i a vegades surt en un altre, coses de l'inspiració ;) espero que us agradi a tot/es! Una forta abraçada!! Te diria que te quiero Si tan solo pudiera abrazarte, olerte el pelo y mirarte, te diría que te quiero como nadie más supo, y que te amo más de lo que nadie pudo.  Pero ahora estás tan lejos, que mis manos no te alcanzan, mis miradas no te miran y mi corazón no te siente. Ven y háblame, tócame y besame hasta que el mundo reviva y esta condena termine. Libérame de los recuerdos olvidados para que te siga soñando como el día que reviví, al escucharte decir sí. Ámame hasta el fin de los días, porque mi amor arde, por volver a alcanzarte, mirarte y amarte. Roger Tubau* --------------------------- Si voleu estar informats per quan publiqui nous posts, podeu seguir-me a Instagram https://www.instagram.com...