Després de força temps sense fer cap Post, hi torno amb un poema que vaig escriure fa uns mesos. L'amor propi, el que tots tenim i el que a vegades ens poden trencar les paraules, les situacions i els moments més absurds. L'amor propi és d'un mateix i, com a tal, mai ningú l'hauria de tocar. I nosaltres tampoc ens hauríem de deixar portar pels sentiments que inunden tot tan fàcilment. Estigueu com estigueu a l'hora de llegir aquest poema, no us quedeu amb el mal cos del pou. Més al contrari, ha de ser un reforçament per mirar que NO ens afectin aquesta mena de situacions fruit d'altres persones o, a vegades fins i tot, de nosaltres mateixos. Força i llum per tots. Ben aviat, més!
POEMA VI
Diuen que l’amor propi és el primer
però quan me'l trepitgen
tot es cau i es fa malbé.
Veig el pou i tot es magnifica,
tot dins meu claudica.
Ja no vull sortir de dins,
no vull saber res de fora,
estic bé en mi mateix.
No deixo de rumiar,
pensar i recordar,
una vegada i una altra,
les doloroses paraules,
la trista escena,
el dolor punyent,
la fiblada que entra,
com un ganivet en la carn
que tot ho esquitxa de sang.
Era un dia genial,
fins que em vas matar.
Les paraules van entrar
i tot va canviar,
la mort es va acostar
i la mà em va donar,
vaig estendre-la
i vaig pensar
que potser mai més
tornaria a plorar.
Tot es va acabar,
La foscor va entrar,
I l’amor propi se’n va anar.
Roger Tubau*
---------------------------
Si voleu estar informats per quan publiqui nous posts, podeu seguir-me amb el vostre mail i així rebreu la notificació pertinent cada vegada que faci una nova publicació :)
També em podeu seguir en el meu compte d'Instagram https://www.instagram.com/lafullaenblanc
Mil gràcies per llegir :)
També em podeu seguir en el meu compte d'Instagram https://www.instagram.com/lafullaenblanc
Mil gràcies per llegir :)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada