Passa al contingut principal

L'Escorpí

Avui us porto la primera part d'una mini novel·la negre que he escrit. Espero que us agradi i que tingueu ganes de seguir les aventures del Detectiu John Morgan. Molta força a tothom i a seguir endavant :)




Es podria dir que tot va començar un 3 d'octubre de l'any 1970 al matí amb una trucada de telèfon:
- Aquí Detectiu Morgan, Comissaria de Los Angeles digui? Si... Ahà... D'acord.. i l'adreça és?... Perfecte doncs ara anem cap allà. – Penja el telèfon.
Des que havia sonat el telèfon havia estat escoltant i parant tota l'atenció possible. Feia temps que esperava que passés alguna cosa i potser amb aquella trucada la meva avorrida vida a la comissaria fent informes faria per fi un gir de 180º.
- Mike, deixa el que estiguis fent i vine amb mi, tenim un cas.
- Si senyor! Un cas d'homicidi, senyor?
- No t'emocionis noi! Encara és incert. La nostra feina serà analitzar l'escena i descobrir si es tracta d'un homicidi o no. Agafa les claus del teu cotxe i anem.
- Si senyor! – Per fi! La gran oportunitat per demostrar el que valia, el meu primer cas havia arribat!
Vaig agafar les claus del meu vehicle, un Dodge Challenger R/T d'aquell mateix any nou de trinca, i el meu abric de llana llarg de color marró com un llampec. Quan vaig incorporar-me per sortir, el detectiu Morgan ja portava posat el seu abric de color gris i estava baixant les escales en direcció al pàrquing del soterrani on teníem els nostres vehicles de la policia. Ràpidament m'hi vaig unir i per sorpresa meva em va començar a parlar de forma més propera:
- Sé que estàs emocionat noi, però necessito que mantinguis el cap fred en tot moment.
- Ho faré, senyor!
- On tens el cotxe?
- És aquest senyor – Vaig dir assenyalant la meva nova l'adquisició, el Dogde Challenger negre més Formós que s'hagi vist. Tota una joia i un imant per moltes noies que busquen un home amb el qual formar una família.
- Deu ni do, Mike! Quina Joia que portes! Un regal dels pares?
- Els meus pares van morir quan jo era un nen, senyor.
- Has hagut d'estalviar molt per aconseguir-lo doncs! M'agrada la gent pacient i perseverant Mike, encara ens portarem bé tu i jo.
- Si senyor, Gràcies, això espero senyor!
Vaig treure les claus del cotxe i vaig obrir la porta del maleter per deixar els nostres abrics.
- No cal que em diguis senyor, la gent em coneix com el Detectiu Morgan o Johnny pels més propers. Per un novell com tu, John està bé.
- D'acord John. – Vaig dir just abans de tancar el maleter, frisant per sentir el soroll del metall nou de trinca ressonar pel pàrquing en tancar-se.
Un cop dins el cotxe en John em va dir:
- Anem al 962 de Broadway Street, a Xinatown.
- D'acord senyor! Vull dir John.
Vaig engegar el motor i vam fer camí cap al lloc indicat. A la ràdio sonava Wild World de Cat Stevens, una cançó que m'encantava, segurament perquè una part de mi s'hi sentia identificat. La millor experiència de la meva vida estava passant per davant dels meus ulls i volia esprema-la al màxim com havia fet amb tantes altres. De cop en John es va posar seriós i em va dir:
- Mike, treu aquesta merda. Això no és l'acadèmia on anem d'excursió i cantem musiquetes pel camí. Ens dirigim a l'escena d'un probable crim real.
- Perdoni senyor. Vull dir, John.
- Escolta, la situació és la següent: han trobat el cos d'una noia amb faccions asiàtiques en un pis abandonat. Desconeixem si n'era la propietària, tampoc sabem encara la causa i hora de la seva mort, però haurem de tirar del fil de totes les pistes que ens trobem. Agafa la teva llibreta i apunta tot el que veiem, després fes fotos de tot. D'acord?
- Entesos, John.
10 minuts més tard vam arribar al número 962 de Broadway Street on ens esperaven un munt de veïns en el carrer arremolinats parlant i fent cares agres. Ens vam dirigir a l'interior de l'edifici, al costat del restaurant del Drac Daurat, guiats per un dels policies de la zona. Aquest era el que havia descobert primer l'escena a l'investigar les queixes per mala olor que havien fet els veïns assegurant que provenia del pis de l’asiàtica. A l'entrar al pis i veure la situació, va fer la trucada a la comissaria. En la porta 10 de la 3a planta es trobava l'escena del Crim i a mesura que ens hi acostàvem una ferum pestilent entrava en els nostres orificis de forma més insistent, gairebé insuportable. En travessar la porta vaig entendre que aquella ferum provenia de l'estat en descomposició del cadàver i ràpidament vaig treure un mocador de tela blanc que tenia a la butxaca per posar-me'l al nas i filtrar aquella mala olor. A pocs metres de l'entrada, estirat en el llit, estava el cadàver de la víctima, molt més inflat del normal. La vida que li quedava ja no era humana: estava plena de cucs i larves que omplien tots els orificis i esquerdes que el seu cos havia obert en els últims dies i hores posteriors a la mort. De seguida vam veure una xeringa amb l'agulla mig rovellada en la mà dreta de la víctima.
- Mike, què diries que ha passat?
- Aparentment, tot sembla indicar que es tracta d'una sobredosi. En el braç dret te vàries marques d'injeccions, era una yonki.
- Aparentment sí. Però alguna fa molt mala olor i no em refereixo al cadàver noi.
- Què vol dir, Senyor?
- Fixa't aquí Mike – va dir el detectiu Morgan indicant les ungles de la mà esquerra de la víctima, on semblava haver-hi algun rastre de sang – jo diria que la víctima es va defensar del seu agressor en els últims instants de vida aconseguint infligir alguna ferida a l'assassí.
- Assassí senyor?
- Oi tant Mike, mira al seu coll. Ja no són tan perceptibles però es veu pels hematomes que la víctima va morir asfixiada. L'assassí la va matar amb les seves pròpies mans. – Al mateix temps el Detectiu Morgan seguia buscant pistes i just després de remoure-li els cabells del cap va veure que – També té un cop al cap. Probablement l'assassí li va donar un cop per deixar-la inconscient, potser amb la finalitat de moure-la de lloc. És possible que hagi estat violada abans o després de ser asfixiada.
- Llavors John, això es tracta d'un..
- Efectivament Mike, estem davant d'un cas d'assassinat.
Just havia escrit a la llibreta tot el que havíem comentat i estava acabant de fer les fotos de l'escena del crim, quan en John se'm va apropar i em va dir:
- Mike, vull que quan acabis de fer això, parlis amb els veïns i descobreixis si la víctima ha rebut alguna visita en el seu domicili en les ultimes dues setmanes.
- D'acord, John.
Tan aviat com vaig acabar de fer les fotos, vaig agafar la meva llibreta de notes i vaig començar a parlar amb els veïns. Després vaig buscar en John per informar-lo de les novetats. El vaig trobar al costat del meu cotxe amb un cigarret a la mà.
- Mike, tens foc?
- Si senyor. – Vaig treure la meva caixeta de mistos preferida. Sempre la portava a sobre perquè em donava sort. Vaig agafar un misto, el vaig rascar amb la superfície exterior lateral de paper de vidre i el fòsfor va deixar anar unes guspires prèvies a una flamarada que va encendre aquell bastonet. El vaig abocar a prop de la punta del cigarret que en John ja tenia preparat per inhalar. Va inhalar amb fermesa i el cigarret es va encendre, va respirar profundament i 2 segons després va deixar anar tot el fum.
- Que has descobert, Mike?
- No massa, els veïns no tenien massa contacte amb la víctima. Es tractava d'una prostituta que es deia Liu i estava enganxada a les drogues. Sovint portava clients a casa seva per fer vés a saber que. Cap veí la coneixia realment. Pel que m'han dit, feia una setmana que no la veien ni en sabien res. La majoria pensava que havia marxat de l'edifici fins que van començar a notar una mala olor que proferia del seu domicili. Va ser llavors quan van avisar a un policia de la zona.
En John va inhalar de nou el cigarret amb un posat pensatiu. I amb una mirada felina que brillava en els seus ulls va dir:
- He trobat una nova pista en el pis de la víctima, molt a prop del llit. Es tracta d'una empremta de pols parcial d'unes sabates d'home, aparentment. Això m'ha fet pensar que potser l'assassí va moure la víctima des d'un lloc amb pols com un descampat o alguna cosa així. Justament a 100 metres d'aquest edifici hi ha un petit descampat de pols amb unes vies de tren. He enviat un equip de rastreig perquè investigui la zona per si podem trobar noves pistes. En pocs dies és possible que tinguem novetats.
Els rumors no eren exagerats, estava davant del detectiu Morgan, la llegenda de la Policia de los Angeles. Amb més de 20 anys d'experiència a la seva esquena resolent grans casos de tota mena, havia aconseguit fer-se un gran nom. Alguns d'ells, casos d'assassins en sèrie de gran complexitat que havien fet atemorir el país sencer. L'home que tenia al meu costat havia resolt casos impossibles com el de l'assassí Zodíac. Era tot un veterà i un dels millors detectius del país, sens dubte.
Al cap d'uns dies, abans de tenir novetats del cas Liu va arribar un paquet sense remitent a la meva taula de la comissaria. Un paquet amb el dibuix d'un escorpí vermellós gravat en un lateral. De qui era aquell paquet? Perquè tenia gravat un escorpí vermell? Era de l'assassí? I si era així.. Què hi contenia en el seu interior?

Continuarà...



---------------------------


Si voleu estar informats per quan publiqui nous posts, podeu seguir-me a Instagram https://www.instagram.com/lafullaenblanc o a Facebook https://www.facebook.com/RogerTubauRovira/

Mil gràcies per llegir :)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poema VI - L'Amor Propi

Després de força temps sense fer cap Post, hi torno amb un poema que vaig escriure fa uns mesos. L'amor propi, el que tots tenim i el que a vegades ens poden trencar les paraules, les situacions i els moments més absurds. L'amor propi és d'un mateix i, com a tal, mai ningú l'hauria de tocar. I nosaltres tampoc ens hauríem de deixar portar pels sentiments que inunden tot tan fàcilment. Estigueu com estigueu a l'hora de llegir aquest poema, no us quedeu amb el mal cos del pou. Més al contrari, ha de ser un reforçament per mirar que NO ens afectin aquesta mena de situacions fruit d'altres persones o, a vegades fins i tot, de nosaltres mateixos. Força i llum per tots. Ben aviat, més! POEMA VI Diuen que l’amor propi és el primer però quan me'l trepitgen tot es cau i es fa malbé. Veig el pou i tot es magnifica, tot dins meu claudica. Ja no vull sortir de dins, no vull saber res de fora, estic bé en mi mateix. No deixo de rumiar, p

Poema VII - Desitjant el moment

Avui us porto un nou poema que vaig elaborar entre el dimarts i el dimecres d'aquesta setmana. Explica la sensació que es té quan es desitja el moment de perdre els sentits i el temps. Com al ballar  on et deixes portar per la melodia i els sentiments. És el sexe mental, el que fem quan el desitgem i el que tenim abans de fer-ho amb la persona que estimem. Es recomana llegir escoltant la melodia de Chopin. Enllaç Youtube:  https://www.youtube.com/watch?v=9E6b3swbnWg Enllaç Spotify:  https://open.spotify.com/track/7n92QzQomRCLlciO14X0kd?si=Z_-ZaLuxQpiXYkzoEKz6vw Desitjant el moment Quan ens hem mirat tot ha canviat, L’univers s’ha fos i el temps s’ha parat, Només hi som tu i jo, Flotant i menjant-nos els ulls, desitjant el moment on perdem la ment. Que els llavis es coneguin, els braços s’abracin les olors s’ofeguin i les pors desapareguin. L'infinit es torna present, En una sola existència, En un sol moment, Que ens canvia la vida, L

Poema III - M'agradaves, però ja no m'agrades.

Benvinguts/des de nou a La Fulla En Blanc :) Us ha passat alguna vegada, que quan ereu més joves us vau enamorar de vista d'algú? És una sensació màgica i perillosa per igual. Depen de com fins i tot pot esdevenir decepcionant. Pel que podria haver estat i pel que mai va arribar a ser us deixo amb aquest poema de fa uns anys :) Creep - Radiohead  hhttps://www.youtube.com/watch?v=XFkzRNyygfk M'agradaves M'agradaves, Però ja no m'agrades. Ha passat el temps i hem canviat. Fa molts anys m'agradaves, tenies un no sé què Una aura especial que emanaves. Un vel de bellesa, innocència i tendresa especial. Però això ja ha quedat en l'oblit. És veritat, ho he de reconèixer, em vaig deixar portar, pel teu aspecte superficial. Però no era res més que una màscara, tot en tu era teatre, no vaig caure que la vida és això, una gran obra de teatre, On tots creiem que som grans estrelles, protagonistes plens de fans, likes i m'agrades, però només som un actor