Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2018

Poema II - El camí de la fustració

Benvinguts/des novament a aquest blog :) Avui us porto un poema escrit fa uns anys on vaig expressar aquella sensació de frustració que tots hem sentit alguna vegada. El més sorprenent, i el que sempre m'ha meravellat és la capacitat d'imposar-se davant els obstacles per seguir endavant i aconseguir, finalment, el propòsit marcat. Dedicat a tots aquells moments que ens hàgim pogut sentir perduts/des en el camí de la vida :) El camí de la Fustració Frustració i res més que frustració, És el que sents quan mires més enllà de l'horitzó, I saps què per molt que caminis no arribaràs Al lloc on volies abraçar el somni. Frustració i tant sols frustració, És el que sents quan es tanca l'habitació, Et quedes en la profunda foscor, I no pots pensar en res més que en el motiu de tanta desesperació. Frustració, que és aquest sentiment? Aquest dolç remordiment Que vaga dins teu I encén la fúria del vent. Emporta-te'l, apaga'l, nega'l Llença'l, vomita'l

El full en blanc

Full en blanc, copa de vidre amb 2 ditets de bon bourbon del qual prenc en ocasions especials, dos glaçons de gel acabats de treure del congelador i un paquet de tabac de la marca Lucky strike que tant m’agrada. Tot està preparat per començar a escriure. Però el temps passa i cap idea sorgeix. Mentre intento pensar sobre que escriure m’adono que tot en l'habitació és de color gris. Ja era així abans o sóc jo que ja no veig res clar? Cap element, cap detall, reflex o tènue rastre de llum em crida o em produeix inspiració. Fins i tot el temps està gris avui també. Ara que hi penso, fa dies que no surt el sol. Últimament tot el món sembla gris. Tot el que intento és inútil. Ja no em reconec. Sols tinc un full en blanc, una copa de vidre amb 2 ditets de bon bourbon del que prenia en ocasions especials, dos glaçons de gel ja desfets i un paquet mig buit de tabac de la marca Lucky strike que tant m’agradava. Ho intento, tant de bo fos igual de productiu com abans, però n

Poema I, escrit amb 17 anys.

Per començar aquest Blog, he considerat  essencial  penjar el primer poema que vaig escriure amb 17 anys durant la meva etapa en el batxiller. En aquella  època  les  classes  de literatura Castellana i la devoció de  la nostra mestra  a l'escola Garbí va ser una  autèntica  font d'inspiració per mi. Moltes gràcies per transmetre amb tanta vocació i admiració la vida i obra els grans autors de la  literatura : ) Gaudiu :) Un sol destí He vist tants somriures plàcids, Tants finals feliços, Tantes melodies inacabades, Tants somnis desitjats, Tants tresors buscats, Tants ulls anhelats, Tants desitjos inacabats .. He vist tantes coses més enllà d'aquest món, D'aquest univers, d'aquesta dimensió, de la meva imaginació... Tantes coses he vist . .que  ja pensava Que ho havia vist tot, però, en absolut podia veure això el  destí .. El fil d'aquest camí M'havia reservat un petit bocí, Tan petit i valuós Que sense aquest, res tindria sentit  en un món prec