Passa al contingut principal

Escriptura Viva 2: La Cova

Bon Any Nou benvolguts lectors i lectores :)

Avui m'agradaria compartir amb tots vosaltres l'últim text que va sorgir arran el Taller "d'Escriptura Viva" que vaig fer fa un temps i que en l'anterior post us vaig comentar. En aquest cas, vam disposar de més temps que en l'anterior escrit (uns 20 min.) i teníem un premissa inicial diferent: en algun moment del text ens havíem de trobar amb una cova. Davant d'això i sense entrar-hi a dins, s'havia de fer una reflexió sobre el que ens evocava la imatge d'aquella cova, assaborir el moment i explotar-ne tots els pensaments que sorgissin. Més endavant s'havia d'entrar-hi i veure'n l'interior per, finalment, treure'n alguna cosa.

El que em va sortir espontàniament va ser un embrió del text que llegireu a continuació. La idea essencial s'ha mantingut intacta i crec que manté totalment la força del que transmetia aquell text escrit amb llapis i goma en la llibreta. Lògicament en el procés de digitalització l'hi he fet una revisió a fons. Espero que us agradi i us faci reflexionar, ja que aquest és un dels seus objectius. Si aquest és el cas, hauré aconseguit el que volia. I si teniu ganes de compartir el que heu sentit o pensat, si us plau deixeu un comentari en el propi Blog, Facebook o Instagram.

Sense més preàmbuls, us deixo amb el relat :)



La Cova

Seguia el rierol buscant algun possible senyal de civilització, algun poblet, carretera o muntanya que el pogués ajudar a orientar-se. Estava perdut. S’havia perdut en aquell bosc immens després de seguir un camí que l’havia portat al no-res. Al girar-se per refer-lo l’havia perdut de vista com si el camí, de fet, mai hagués existit. En el seu lloc tan sols hi veia un petit rierol que s’aventurava en la frondositat dels roures i pinedes del bosc. Havia decidit seguir-lo, potser amb una mica de sort, trobaria algun senyal per orientar-se o buscar ajuda. Moltes voltes havia sentit a dir que seguint el riu sempre s’arriba a algun poblet, civilització o remota carretera on, si el destí ho desitjava, passaria algun cotxe que el pogués ajudar.
Malauradament, després d’uns minuts seguint el rierol, va descobrir que es perdia a dins d’una cova amagada entre els arbres. Es trobava en la penombra abraçada per les fulles i els pocs raigs de llum que arribaven a dins, no aconseguien entrar-hi. Semblava com si la foscor xuclés tota la llum igual que un incansable forat negre ho fa per l’univers cada vegada que topa amb un cúmul d'estrelles.
La foscor absoluta regnava en aquell forat.
El característic so del rierol que havia estat seguint desapareixia en l'obscuritat d’aquella cova. Era possible que un cop passada l’entrada, el rierol deixés d’existir?
Intrigat i amb molta precaució es va apropar fins a uns 2 metres de l'entrada per mirar de veure millor des de la penombra i esbrinar a on anava a parar la llum i el so del rierol. També va pensar per un moment, que potser la cova amagava algun senyal de vida. Valia la pena apropar-s’hi. Des d’aquella nova posició i en observar amb atenció, va començar a veure en la profunditat de la caverna obscura el que semblaven faccions humanes. Eren multitud de cares que li resultaven familiars, persones que coneixia, que havia conegut i, també, éssers estimats més propers a ell.
Gradualment i sense apartar la vista de la cova va adonar-se que les cares que resultaven familiars, estaven deixant de ser-ho. No sabia amb certesa si havien canviat o si li havia fallat la vista en un primer moment. Podia ser una il·lusió òptica? O potser la cova li estava absorbint d’alguna manera els records de la mateixa manera que ho feia amb la llum i el so del rierol?..
En qüestió de pocs minuts es va començar a plantejar de qui eren aquelles cares que veia, que hi feia ell allà, quants anys tenia, com era el seu nom.. Si es que en tenia.
Qui... qui era..?
Havia perdut la seva identitat. L’únic que sabia era que el seu destí implicava entrar en aquella cova. Sentia un fort impuls que l’arrossegava a caminar i travessar aquella foscor. Era una cova desconeguda per ell i que mai havia estat descoberta per ningú. Com si no estigués allà i, tampoc, mai hagués existit.
Inexorablement va fer les primeres passes.
S’anava apropant com si tingués un imant clavat dins la seva ment que l’obligava a caminar fins a dins la cova, a endinsar-se en aquella profunda foscor de l'estrambòtica caverna. Ell, es sentia absorbit en aquella comoditat i es deixava portar cap a l'obscuritat en aquella primera sensació mai experimentada.
Era la primera vegada que caminava, que coneixia la foscor, que entrava en un lloc remot i desconegut.
Finalment, va entrar a la cova. Al mateix temps que aterrava el seu peu en la sòlida pedra de dins la foscor, un fugaç llampec tan potent com un raig de llum va entrar directe pels seus ulls travessant de cap a peus cos i esperit. Fulminat per aquell instant de desconcert, es va caure a terra.
Ja no sabia res.
Quan va aixecar el cap, tot havia canviat, la foscor havia desaparegut al seu voltant, a excepció d’una fina penombra situada a la seva esquena. Era com una membrana fosca i semi translúcida que simulava una espècie de paret, tot separant l’exterior i l’interior de la cova. A dures penes va aconseguir aixecar-se. Aquell primer esforç va ajudar-lo a observar millor l’espai on es trobava, era a dins del que sembla una cova il·luminada sense un origen concret de la llum, com si estigués a tot arreu. El rierol que havia oblidat, no existia en aquella caverna si es que alguna vegada havia existit. A prop seu estaven tot un munt de persones que el miraven. Donava la sensació que el coneixien de tota la vida però ell només veia persones desconegudes que li somreien. Malgrat ser un misteri per ell, els seus somriures li transmetien calidesa i pau. D’alguna manera es sentia content sense saber què era aquell sentiment.
Sentia Felicitat.
Malauradament no escoltava res, com si el so hagués desaparegut. Tan sols podia escoltar clarament el seu cor bategar. Intentava obrir la boca i formular alguna paraula o frase coherent, però no sortia cap so dels seus llavis ni sentia cap vibració en les seves cordes vocals. No podia parlar perquè mai havia parlat o no recordava com es feia. Potser, eren ambdues coses simultàniament. Tot intent per saber qui era, que hi feia allà o si el coneixien, era estèril.
Mai havia parlat, mai havia escoltat i sempre havia estat allà dins. Era el primer record que tenia i, també, l‘últim. Era la primera i l’última cova. Sempre hi havia estat però mai l’havia vist. Sempre l’havia vist però mai no hi havia estat. Tot al mateix temps.
Buscava alguna manera d’expressar-se, de comunicar-se amb aquelles persones que el miraven somrient. Va provar de fer moviments amb els dits i les mans, però no va sorgir cap efecte. Davant la seva impotència, molts dels presents el van començar a abraçar amb tendresa i, després de rebre multitud de suport, tots junts van assenyalar-li una de les parets de la cova amb el dit. En aquella direcció hi havia uns dibuixos molt arquetípics, com d’unes pintures rupestres que descrivien una escena que li transmetia una sensació molt familiar. S'hi va apropar per veure-la millor. En les pintures apareixia un individu al mig d’un cercle de persones que intentaven abraçar-lo, donar-li amor, tendresa i compassió. Però tot intent de comunicació habitual era estèril. Potser per aquest motiu, la persona del centre semblava desconcertada. En la següent escena, apareixia el mateix personatge sol davant una porta vermella.
De cop, una part de la cova va començar a enfosquir-se deixant entreveure una font de llum provinent del seu darrere. Per sorpresa seva al girar-se, ja no hi havia ningú, es trobava sol i davant seu hi havia una porta vermella com la del dibuix de la paret. S’hi va apropar i la porta es va començar a entreobrir oferint el seu interior al personatge. Va endinsar-s'hi i la porta vermella es va tancar rere seu. En aquella sala només hi havia una espècie de vidre gegant. En mirar-lo, un seguit d'imatges reals es van començar a dibuixar com si es tractés d’un mirall. Primer van aparèixer un home i una dona, estaven a un lloc amb parets blanques i ella jeia en el llit entortolligada amb un munt de mantes. A les mans sostenia alguna cosa que protegia i mirava amb devoció. La dona, amb molta tendresa va exclamar:
-       Hola Ramon, que dius vida? Que mires tant? tututu
Absort en aquelles imatges, va escoltar per primera vegada un so. Era un seguit de sons aguts i greus acompanyats de pauses i entonacions que li resultaven profundament familiars. Sentia cert magnetisme pel que estava veient davant seu i no podia apartar la mirada d’aquells ulls.
-       Ramon, vinga a dormir que ja són les 9 i demà vas al col·legi.
-       Ara mamà, acabo de llegir aquesta pàgina i vaig a dormir.
Va dir el nen ja crescut estirat al seu llit mentre sostenia un llibre obert. La coberta del llibre era de color blau i verdós amb uns arbres de fulles blanques de fons. En la part inferior de la tapa hi va veure el títol Els Germans Cor de Lleó amb lletres negres.
Una hora més tard, el nen seguia llegint. Semblava absorbit per aquell llibre. Quan va acabar de llegir l’última pàgina va tancar la llum i va anar a dormir.
Seguia aquella vida amatent sense apartar la mirada. El temps havia desaparegut i tot el que veia es dilatava com si estigués passant en el present. Al mateix temps, tot passava de pressa i molt ràpid. El nen creixia i es feia adult, estudiava una carrera, feia amics, coneixia a noies i viatjava. Començava la vida laboral i, en un tres i no res, ja s’estava casant amb una noia preciosa. En poc temps, estaven tenint nens. Es respirava felicitat. Alguna cosa però, estava succeint. Al principi van començar sent només petits oblits com no recordar on estaven les claus de casa o les del cotxe. Però, a poc a poc i a mesura que ell s’anava fent més adult, aquells petits oblits es van començar a convertir en petites pèrdues de memòria, coses que havia dit, vist, escoltat o parlat les estava oblidant. I el que més es temia, a poc a poc s’anava confirmant. Els seus fills ja eren majors d’edat, amb carreres i parella. Un d’ells, de fet ja estava esperant el seu primer fill. Malauradament, el Ramon sabia, que potser no arribaria mai a reconèixer el seu futur net.
Sense adonar-se el vidre gegant havia anat disminuït de grandària a mesura que avançava la vida del Ramon. En els últims instants, quan ja era un ancià amb la mirada perduda i no recordava res ni reconeixia a ningú, el mirall s’havia reduït fins a la mida justa en qué sols es podia veure la seva cara. Va ser llavors quan ho va entendre tot. S’estava veient a ell mateix, ell era el Ramon. Aquell mirall li acabava de revelar qui era, la vida que havia tingut i que hi feia en aquella sala. Ara ja ho recordava tot i, per fi ho entenia. Ja podia estar tranquil. Es va mirar al mirall fixament per última vegada, va somriure amb satisfacció i va tancar els ulls. El mirall es va esberlar per trencar-se en mil bocins i tot va caure fins a desaparèixer en la foscor més absoluta d’aquella cova. El cicle es va tancar i tot va deixar d’existir en aquella cova.


EXTRA


S’obre la porta i apareix davant meu.

- I bé, com ha anat? - Li pregunto.
- bé - respon ell, secament.
- Si tornessis a viure aquesta vida, repetiries totes i cadascuna de les decisions que has pres?
- No ho sé, a vegades em pregunto que hauria passat si..
- Vols saber-ho de veritat? - Li pregunto amb curiositat.
- Crec que he estat feliç si és que realment existeix això que anomenem felicitat. Però crec que alguna cosa potser sí que hagués fet diferent. He comès un munt d’errors.- diu amb sinceritat.
- És veritat, has comès errors però totes les decisions que has pres han tingut un sentit real en el seu moment. I aquestes, han comportat unes conseqüències que t’han anat conformant i definint en la persona que ets avui. Cada decisió t’ha anat traient capes i apropant-te al teu veritable TU. Si haguessis pres decisions diferents, algunes coses temporalment haurien canviat, però no serien substancials. Tindries éssers estimats igualment, sigui família, fills o amics. Potser, algunes coses com la feina o els hobbys serien diferents. Potser, fins i tot series més ric o més pobre. Potser, ho hauries recordat tot fins al final.. Però això no és important. Al cap i a la fi, tot és passatger i anecdòtic. El que realment importa és que el dia que arribes davant meu hagis estat feliç i hagis contagiat aquesta felicitat en la gent que has conegut. En tots aquells éssers que has compartit el teu temps. Ha estat així? Pensa en cada un d’ells i en el que li has aportat. Això és important. Que hagis viscut i hagis ajudat a viure. Que hagis estat deixeble per ser professor. Que hagis estat nen, per ser pare. Això és el que importa de veritat quan arribes aquí. Hagis viscut el temps que sigui.
Si et sóc sincer, tots em feu aquesta pregunta quan arribeu aquí. Heu de viure a la vostra manera, feliçment amb vosaltres mateixos, els vostres pensaments i en els d’altres.
- Crec que entenc el que vols dir. Gràcies...ehmm Déu? - pregunta ell pensatiu.
- Déu? De veritat creus que sóc alguna espècie de Déu, Ramon? no, amic meu. Sóc el teu subconscient, el que ha viscut milers de vides diferents i ho ha vist tot, el que et coneix millor que ningú.
Tanca els ulls i torna a viure a la teva manera.


Obre els ulls per primera vegada i comença a cridar.
Una dona l’agafa en braços i comença a fer-li petons mentre fa petits moviments verticals i horitzontals.


- Hola Ramon, que dius vida? Que mires tant? Tututu


No podia deixar de mirar intensament aquells ulls que el miraven fixament i que li resultaven tan familiars. Va somriure entre crits i plors. Ja no estava perdut, havia tornat al seu camí.


FI.

Roger Tubau*




Comentaris

  1. És el viatge de la meva vida, els meus records i les persones que m'han ajudat a arribar on sóc.
    Un escrit preciós, es com un mirall que et convida a pensar en el teu viatge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Xavier, moltes gràcies pel teu comentari! m'ha fet molta il·lusió veure que el primer comentari del blog és tant intens i bonic. Infinites gràcies :)

      Elimina
  2. Un escrit mol profund. Reflexa el que deu sentir un malalt d'Alzehimer o de demència senil amb els seus records i sensacions viscudes. Molt bonic, Roger.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel teu comentari! no sé qui ets pero estic content que aquest relat t'hagi agradat i hagi conectat amb tanta gent coneguda i desconeguda. Una forta abraçada i molta força! Infinites gràcies :)

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Poema VI - L'Amor Propi

Després de força temps sense fer cap Post, hi torno amb un poema que vaig escriure fa uns mesos. L'amor propi, el que tots tenim i el que a vegades ens poden trencar les paraules, les situacions i els moments més absurds. L'amor propi és d'un mateix i, com a tal, mai ningú l'hauria de tocar. I nosaltres tampoc ens hauríem de deixar portar pels sentiments que inunden tot tan fàcilment. Estigueu com estigueu a l'hora de llegir aquest poema, no us quedeu amb el mal cos del pou. Més al contrari, ha de ser un reforçament per mirar que NO ens afectin aquesta mena de situacions fruit d'altres persones o, a vegades fins i tot, de nosaltres mateixos. Força i llum per tots. Ben aviat, més! POEMA VI Diuen que l’amor propi és el primer però quan me'l trepitgen tot es cau i es fa malbé. Veig el pou i tot es magnifica, tot dins meu claudica. Ja no vull sortir de dins, no vull saber res de fora, estic bé en mi mateix. No deixo de rumiar, p

Poema VII - Desitjant el moment

Avui us porto un nou poema que vaig elaborar entre el dimarts i el dimecres d'aquesta setmana. Explica la sensació que es té quan es desitja el moment de perdre els sentits i el temps. Com al ballar  on et deixes portar per la melodia i els sentiments. És el sexe mental, el que fem quan el desitgem i el que tenim abans de fer-ho amb la persona que estimem. Es recomana llegir escoltant la melodia de Chopin. Enllaç Youtube:  https://www.youtube.com/watch?v=9E6b3swbnWg Enllaç Spotify:  https://open.spotify.com/track/7n92QzQomRCLlciO14X0kd?si=Z_-ZaLuxQpiXYkzoEKz6vw Desitjant el moment Quan ens hem mirat tot ha canviat, L’univers s’ha fos i el temps s’ha parat, Només hi som tu i jo, Flotant i menjant-nos els ulls, desitjant el moment on perdem la ment. Que els llavis es coneguin, els braços s’abracin les olors s’ofeguin i les pors desapareguin. L'infinit es torna present, En una sola existència, En un sol moment, Que ens canvia la vida, L

Poesia experimental: Disseccionant el #HaikuChallenge

Benvolguts Lectors/es, com va l'estiu? Espero que tot genial :) Avui us porto l'explicació i funcionament del #HaikuChallenge, una petita dissecció del Challenge que vaig realitzar per instagram fa uns mesos.  Tot va començar quan fa uns mesos vaig publicar un poema breu intentant seguir l'estil dels tradicionals Haikus Japonesos. Pels que no sàpiguen que és un haiku, es tracta d'un poema de 3 versos breus on l'autor/a es basa en la sorpresa i l'embadaliment que produeix la contemplació de la natura i el temps.  La veritat és que no estic segur que els meus facin justícia  als japonesos però espero haver-m'he apropat en l'intent.  Un cop publicat el meu intent de haiku,  em va venir al cap l'idea fer-ne de nous basant-me en conceptes que fossin presents en el haiku inicial. I així va néixer el #Haikuchallenge, un intent de metapoesia si se la pot anomenar d'aquesta manera.  Aquest és el Haiku inicial que vaig penjar a Instagram