Bon Nadal benvolguts lectors i lectores :)
Tal com vaig comentar en l'anterior post avui us porto un nou text que he estat escrivint paral·lelament al Relat de Terror que tots ja coneixeu i del que pròximament tindreu la segona part publicada!
Us poso en situació: fa cosa d'un mes i mig aproximadament vaig assistir a un taller d'escriptura que organitzava un bon amic meu de l'infància, anomenat "Taller d'Escriptura Viva". No havia assistit mai a cap taller de l'estil però em va semblar una bona oportunitat per començar a caminar i endinsar-me més en el màgic món de l'escriptura.
Durant el taller vam realitzar una sèrie d'exercicis amb unes pautes concretes. En el primer d'aquests, se'ns posava la situació d'estar en un bosc i tenir davant un conta contes. A partir d'aquí havíem de tocar 5 temes i disposàvem de 10 minuts per escriure el que sortís.
Aquest en va ser el resultat ;D
La seva presència era imponent. A primera vista, semblava extret d'una pel·lícula de Dràcula però la seva forma tan sols era una ombra, un miratge d'alguna cosa més. Sentia que hi havia alguna cosa en aquell ésser que no podia desxifrar i això em produïa una angoixa interior immensa, difícil de superar.
Tenia por.
No em podia moure, les cames em feien figa i estava totalment paralitzat pel terror que m’evocava aquell ésser. No podia fer res més que quedar-me palplantat, mirant detingudament tots i cada un dels detalls d'aquella ombra fosca i silenciosa. Portava una espècie de gabardina negre i, el que semblaven els seus ulls, em miraven fixament. Al examinar-lo més detingudament, una altra sensació va començar a aflorar dins meu: el pànic s'estava transformant en intriga i s'estava apoderant de mi ràpidament.
D'on havia sortit? Que hi feia davant meu?
Feia 5 minuts que passejava tranquil·lament per aquell bosc frondós i fins llavors no havia vist ni sentit cap presència a les proximitats. Havia sortit a caminar per relaxar-me, a passejar per evadir-me una mica de la rutina diària i dels problemes, que sovint no em deixen dormir, com tantes altres vegades venia fent des de fa un munt de temps.
Ho reconec, a vegades m'agrada estar sol. Ho necessito.
Caminar en solitud es podria dir que sempre ha estat el meu hobby, la inspiració que m'ajuda a respirar abans d'anar a dormir.
Però aquest cop, en el camí m'he trobat un ésser desconegut. Potser m’he trobat amb una part de mi que, fins al dia d'avui, desconeixia. En el fons sé amb total certesa, que m'he trobat amb mi mateix.
Mil gràcies per llegir :)
Si voleu estar informats per quan publiqui nous posts, podeu seguir-me amb el vostre mail i així rebreu la notificació pertinent cada vegada que faci una nova publicació :)
Ens veiem properament!
Tal com vaig comentar en l'anterior post avui us porto un nou text que he estat escrivint paral·lelament al Relat de Terror que tots ja coneixeu i del que pròximament tindreu la segona part publicada!
Us poso en situació: fa cosa d'un mes i mig aproximadament vaig assistir a un taller d'escriptura que organitzava un bon amic meu de l'infància, anomenat "Taller d'Escriptura Viva". No havia assistit mai a cap taller de l'estil però em va semblar una bona oportunitat per començar a caminar i endinsar-me més en el màgic món de l'escriptura.
Durant el taller vam realitzar una sèrie d'exercicis amb unes pautes concretes. En el primer d'aquests, se'ns posava la situació d'estar en un bosc i tenir davant un conta contes. A partir d'aquí havíem de tocar 5 temes i disposàvem de 10 minuts per escriure el que sortís.
Aquest en va ser el resultat ;D
El conta contes
Tenia por.
No em podia moure, les cames em feien figa i estava totalment paralitzat pel terror que m’evocava aquell ésser. No podia fer res més que quedar-me palplantat, mirant detingudament tots i cada un dels detalls d'aquella ombra fosca i silenciosa. Portava una espècie de gabardina negre i, el que semblaven els seus ulls, em miraven fixament. Al examinar-lo més detingudament, una altra sensació va començar a aflorar dins meu: el pànic s'estava transformant en intriga i s'estava apoderant de mi ràpidament.
D'on havia sortit? Que hi feia davant meu?
Feia 5 minuts que passejava tranquil·lament per aquell bosc frondós i fins llavors no havia vist ni sentit cap presència a les proximitats. Havia sortit a caminar per relaxar-me, a passejar per evadir-me una mica de la rutina diària i dels problemes, que sovint no em deixen dormir, com tantes altres vegades venia fent des de fa un munt de temps.
Ho reconec, a vegades m'agrada estar sol. Ho necessito.
Caminar en solitud es podria dir que sempre ha estat el meu hobby, la inspiració que m'ajuda a respirar abans d'anar a dormir.
Però aquest cop, en el camí m'he trobat un ésser desconegut. Potser m’he trobat amb una part de mi que, fins al dia d'avui, desconeixia. En el fons sé amb total certesa, que m'he trobat amb mi mateix.
FI
Roger Tubau*
Mil gràcies per llegir :)
Si voleu estar informats per quan publiqui nous posts, podeu seguir-me amb el vostre mail i així rebreu la notificació pertinent cada vegada que faci una nova publicació :)
Ens veiem properament!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada