Passa al contingut principal

Escriptura Viva 1: El Conta Contes

Bon Nadal benvolguts lectors i lectores :)

Tal com vaig comentar en l'anterior post avui us porto un nou text que he estat escrivint paral·lelament al Relat de Terror que tots ja coneixeu i del que pròximament tindreu la segona part publicada!

Us poso en situació: fa cosa d'un mes i mig aproximadament vaig assistir a un taller d'escriptura que organitzava un bon amic meu de l'infància, anomenat "Taller d'Escriptura Viva". No havia assistit mai a cap taller de l'estil però em va semblar una bona oportunitat per començar a caminar i endinsar-me més en el màgic món de l'escriptura.

Durant el taller vam realitzar una sèrie d'exercicis amb unes pautes concretes. En el primer d'aquests, se'ns posava la situació d'estar en un bosc i tenir davant un conta contes. A partir d'aquí havíem de tocar 5 temes i disposàvem de 10 minuts per escriure el que sortís.

Aquest en va ser el resultat ;D



El conta contes

La seva presència era imponent. A primera vista, semblava extret d'una pel·lícula de Dràcula però la seva forma tan sols era una ombra, un miratge d'alguna cosa més. Sentia que hi havia alguna cosa en aquell ésser que no podia desxifrar i això em produïa una angoixa interior immensa, difícil de superar.
Tenia por.
No em podia moure, les cames em feien figa i estava totalment paralitzat pel terror que m’evocava aquell ésser. No podia fer res més que quedar-me palplantat, mirant detingudament tots i cada un dels detalls d'aquella ombra fosca i silenciosa. Portava una espècie de gabardina negre  i, el que semblaven els seus ulls, em miraven fixament. Al examinar-lo més detingudament, una altra sensació va començar a aflorar dins meu: el pànic s'estava transformant en intriga i s'estava apoderant de mi ràpidament.
D'on havia sortit? Que hi feia davant meu?
Feia 5 minuts que passejava tranquil·lament per aquell bosc frondós i fins llavors no havia vist ni sentit cap presència a les proximitats. Havia sortit a caminar per relaxar-me, a passejar per evadir-me una mica de la rutina diària i dels problemes, que sovint no em deixen dormir, com tantes altres vegades venia fent des de fa un munt de temps.
Ho reconec, a vegades m'agrada estar sol. Ho necessito.
Caminar en solitud es podria dir que sempre ha estat el meu hobby, la inspiració que m'ajuda a respirar abans d'anar a dormir.
Però aquest cop, en el camí m'he trobat un ésser desconegut. Potser m’he trobat amb una part de mi que, fins al dia d'avui, desconeixia. En el fons sé amb total certesa, que m'he trobat amb mi mateix.

FI

Roger Tubau*


Mil gràcies per llegir :)

Si voleu estar informats per quan publiqui nous posts, podeu seguir-me amb el vostre mail i així rebreu la notificació pertinent cada vegada que faci una nova publicació :)


Ens veiem properament!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poesia experimental: Disseccionant el #HaikuChallenge

Benvolguts Lectors/es, com va l'estiu? Espero que tot genial :) Avui us porto l'explicació i funcionament del #HaikuChallenge, una petita dissecció del Challenge que vaig realitzar per instagram fa uns mesos.  Tot va començar quan fa uns mesos vaig publicar un poema breu intentant seguir l'estil dels tradicionals Haikus Japonesos. Pels que no sàpiguen que és un haiku, es tracta d'un poema de 3 versos breus on l'autor/a es basa en la sorpresa i l'embadaliment que produeix la contemplació de la natura i el temps.  La veritat és que no estic segur que els meus facin justícia  als japonesos però espero haver-m'he apropat en l'intent.  Un cop publicat el meu intent de haiku,  em va venir al cap l'idea fer-ne de nous basant-me en conceptes que fossin presents en el haiku inicial. I així va néixer el #Haikuchallenge, un intent de metapoesia si se la pot anomenar d'aquesta manera.  Aquest és el Haiku inicial que vaig penjar a Instagram

Poema VI - L'Amor Propi

Després de força temps sense fer cap Post, hi torno amb un poema que vaig escriure fa uns mesos. L'amor propi, el que tots tenim i el que a vegades ens poden trencar les paraules, les situacions i els moments més absurds. L'amor propi és d'un mateix i, com a tal, mai ningú l'hauria de tocar. I nosaltres tampoc ens hauríem de deixar portar pels sentiments que inunden tot tan fàcilment. Estigueu com estigueu a l'hora de llegir aquest poema, no us quedeu amb el mal cos del pou. Més al contrari, ha de ser un reforçament per mirar que NO ens afectin aquesta mena de situacions fruit d'altres persones o, a vegades fins i tot, de nosaltres mateixos. Força i llum per tots. Ben aviat, més! POEMA VI Diuen que l’amor propi és el primer però quan me'l trepitgen tot es cau i es fa malbé. Veig el pou i tot es magnifica, tot dins meu claudica. Ja no vull sortir de dins, no vull saber res de fora, estic bé en mi mateix. No deixo de rumiar, p

Poema VII - Desitjant el moment

Avui us porto un nou poema que vaig elaborar entre el dimarts i el dimecres d'aquesta setmana. Explica la sensació que es té quan es desitja el moment de perdre els sentits i el temps. Com al ballar  on et deixes portar per la melodia i els sentiments. És el sexe mental, el que fem quan el desitgem i el que tenim abans de fer-ho amb la persona que estimem. Es recomana llegir escoltant la melodia de Chopin. Enllaç Youtube:  https://www.youtube.com/watch?v=9E6b3swbnWg Enllaç Spotify:  https://open.spotify.com/track/7n92QzQomRCLlciO14X0kd?si=Z_-ZaLuxQpiXYkzoEKz6vw Desitjant el moment Quan ens hem mirat tot ha canviat, L’univers s’ha fos i el temps s’ha parat, Només hi som tu i jo, Flotant i menjant-nos els ulls, desitjant el moment on perdem la ment. Que els llavis es coneguin, els braços s’abracin les olors s’ofeguin i les pors desapareguin. L'infinit es torna present, En una sola existència, En un sol moment, Que ens canvia la vida, L