Relat de terror - LA REDACCIÓ: PART 1

Després d'un temps des de l'últim post, us porto un relat de terror que he escrit amb molt de carinyo :) m'està quedant més llarg del que tenia pensat inicialment. Per no fer-vos esperar més us penjo la primera part :D Espero que us agradi i us transmeti tantes sensacions com a mi mentre l'escrivia i el pensava :)

Us deixo amb una cançó de fons per fer més intensa i immersiva la lectura :)

Enllaç Spotify: https://open.spotify.com/playlist/7pLRZoqAfYamGER4TjjjaO

LA REDACCIÓ

El so ensordidor del tren no em deixa pensar una idea creativa per la redacció que m'han demanat com a reforç d'estiu. He suspès llengua aquest curs perquè el professor Higgs és un idiota. Sempre m'ha tingut mania, sé que sona a excusa i tòpic, però us juro que és la veritat. Resulta que al ser l'únic estudiant que ha suspès l'assignatura, m'ha posat com a deures d'estiu fer una redacció "interessant" i entregar-li el primer dia de classe del pròxim curs. Si, la meva sort és tan meravellosa que el tornaré a tenir com a professor de llengua l'any que ve. Des d'aleshores han passat més de 3 setmanes i encara no he decidit sobre que puc escriure-la. Sempre que la començo acabo escrivint unes poques paraules sobre algun tema quotidià sense importància: com el que faig durant les meves tardes d'estiu, els pastissos de xocolata amb nous que elaborem amb ma mare o les caminades que fem amb el pare i la mare cada dimecres i dijous a la tarda. Però cap d'aquests temes, en cap cas, em sembla prou "interessant" pel professor Higgs. I, el que és pitjor, no sé ben bé quina concepció té el senyor Higgs sobre una redacció "Interessant". El tren baixa la velocitat progressivament i, finalment, es queda immòbil. -- Ja hem arribat. Va Toni, desperta! – Crida, amb dolçor i vehemència, la meva mare. Hem arribat a un conegut poblet anomenat Mirafort, la seva població és d'uns 500 habitants. No els he contat tots però això és el que posa a la Viquipèdia. Als afores de Mirafort, a uns 15 minuts a peu, hi tenim la nostra casa d'estiueig. Els meus pares adoren venir a l'estiu i diuen que aquest any serà el millor, durant les 2 setmanes que hi serem (cada any diuen el mateix). Per arribar solem anar amb el tren en un trajecte de 3 llargues i interminables hores! I tot, perquè els meus pares diuen que les vistes són el millor del món. He intentat observar el paisatge però sempre m'acaba entrant son i caic rendit durant el trajecte. El nostre destí? Una bonica casa de camp situada front un llac immens envoltat de vegetació de tots colors on majoritàriament hi regnen els tons càlids. Ells diuen que és molt tranquil·la i els encanta gaudir de la pau que ofereix tant de dia com de nit. I he de dir que, de dia el paisatge és tranquil i preciós. Però de la mateixa manera que la llum li dóna pau i color, l'absència d'aquesta ofereix un altre ambient totalment diferent, més tenebrós i escabrós. A vegades tinc l'estranya sensació que de nit una presència adormida durant dècades despertarà de la seva llarga letargia i obrirà la porta d'aquest món gràcies a la negra foscor. Però no és res més una estranya sensació, com quan tens un déjà-vu i creus que ja has viscut aquell moment abans. A pesar de l'explicació científica del cervell i tal a mi no m'acaba de convèncer, que vols que et digui. Després d'arrossegar les maletes durant més de 15 minuts, finalment arribem a la nostra dolça llar de davant el llac. Una part de mi sent l'emoció i la nostàlgia de tornar al lloc on he passat tants bons moments en família, però una altra part té por, i no sé ben bé per quin motiu. El so de les claus sortint de la butxaca del meu pare i entrant al pany de la porta principal de la casa em fa glaçar el cor. Per què tinc aquesta sensació?, és com si em vingués al cap un record que no aconsegueixo visualitzar i que em produeix molt malestar en el cos. Només sóc jo?, imagino que deu ser part del cansament del viatge en tren. No pot passar res dolent, és de dia i tot sembla tranquil. Entrem a dins, tot segueix igual que l'última vegada, com si el temps no hagués transcorregut. Les cortines no deixen passar la llum i tot resta en la penombra. Aquest ambient em produeix una sensació d'indefensió i no m'atreveixo a posar el peu a dins la casa. De cop, amb un fort sotrac el meu pare obre les cortines de la cuina i del menjador i la llum comença a il·luminar cada racó del primer pis de la casa. -- Toni, obres les cortines del segon pis mentre la teva mare i jo anem guardant les provisions a la nevera? – em pregunta el meu pare amb una aclucada d'ull. De jove el meu pare era com un boyscout d'aquests típics de les pelis americanes. Per aquest motiu li encanta la muntanya, sap un munt de supervivència i de fer focs i tota la pesca. A vegades em tracta com si jo també fos un aprenent de boyscout i m'ensenya coses. Les seves paraules i consells sempre m'han ajudat a afrontar situacions que em costen encarar. Miro les escales que pugen al segon pis, està recoberta de moqueta i decorada amb fotografies penjades a les parets, majoritàriament dels meus pares i jo fent activitats. Començo a pujar les escales a poc a poc i, a mesura que vaig pujant, cada vegada amb més tensió als turmells i els braços, començo a veure el quadre del final. Miro d'evitar posar la mirada en ell, és un quadre anònim que reprodueix el paisatge del llac de davant la caseta. A primera vista és bonic, però si mires amb atenció els detalls, les pinzellades i la força que expressa en el seu conjunt, alguna cosa en ell transmet certa maldat, com si en el moment de pintar-lo l'autor estigués posseït o alguna cosa així. Quan el miro amb deteniment m'envaeixen calfreds que recorren amb força i persistència per tot el meu cos. Per aquest motiu intento evitar mirar-lo. I és que, cada vegada em sembla més clar que la perspectiva està plasmada des de la meva habitació, però no ho sé del cert i descobrir-ho em fa certa basarda. Alguna vegada els hi he preguntat als meus pares, però em van dir que aquest quadre ja venia amb la casa quan la van comprar i els hi va semblar que encaixava molt bé en la casa. Així que van decidir que el millor era deixar-lo en el seu lloc original. Diuen que fa caliu, però en la foscor encara fa més por i no m'atreveixo a mirar-lo, sincerament. Em fa una mica de vergonya admetre-ho, però a pesar de tenir ja 15 anys i ser gairebé un adult, tinc por a la foscor. De fet cada nit tinc la imperiosa necessitat de mantenir la llum encesa de l'habitació fins que em desperto al matí. Finalment, poso el últim peu al segon pis, mirant d'evitar observar el quadre del llac, i em dirigeixo a obrir les cortines per deixar entrar la llum. Les obro ràpidament, sense cavil·lar ni un segon. La llum entra i omple d'escalfor la casa. L'ambient ja sembla més càlid, tranquil i com el d'una llar normal i corrent. Més relaxat i sense tensions vaig cap a la meva habitació. Obro la porta i de cop, i des de la inhòspita foscor, m'entra al nas una desagradable olor putrefacte, com a aigües residuals provinents dels lavabos de les cases quan s'uneixen totes en un desguàs ple de plàstics, peix podrit i objectes abandonats junt amb altres matèries orgàniques fastigoses. No puc evitar, per un moment, apartar-me de l'entrada. Des de lluny, i amb l'ajuda de la poca llum que es filtra en l'habitació, veig en la penombra que l'única finestra de l'habitació, i amb vista al llac, està semioberta. És estrany, juraria que la vaig tancar l'última vegada que vam venir. Entro a l'habitació i, amb els dits tapant-me el nas per evitar sentir la ferum putrefacte, avanço fins a obrir les cortines i tancar la finestra. A diferència de la resta de la casa, noto que en l'habitació la temperatura o sensació tèrmica és més baixa, fa més fred. Suposo que serà per estar tants mesos amb la finestra semioberta. Li trec importància i baixo al primer pis on estan els meus pares. - Missió completa! - crido, mentre camino cap a la cuina. Allà m'esperen preparant el que sembla una super truita de patates de les que fa el meu pare els diumenges per sopar.

NIT 1

En pocs minuts ens posem a sopar, acabem de treure la roba de les maletes i l'ordenem en els armaris. Ja són les 21.00 de la nit i els meus pares proposen veure una pel·lícula. Realment no em ve gens de gust, segur que és una d'aquelles avorrides que tant els agrada. 
-- Estic cansat, vaig a la meva habitació. Bona nit! - els hi dic mentre em dirigeixo a les escales que van al segon pis. 
Avui tampoc tinc moltes ganes de veure una peli, estic cansat del viatge i m'agradaria pensar algun tema creatiu per la redacció. Dit i fet, pujo a la meva habitació i obro totes les llums, m'assec a la cadira de fusta que grinyola a cada moviment que faig i em poso davant l'escriptori on m'espera un llapis, una goma Milan de tota la vida i un foli en blanc. 
Penso sobre que puc escriure i començo a mirar amb atenció tots els detalls que pugui trobar dins l'habitació. Sembla però, que res del que miro em crida prou l'atenció perquè sigui una font d'inspiració. 
Passats uns minuts començo a sentir certa ansietat, necessito que em toqui l'aire. Obro la finestra de l'habitació, tanco els ulls, agafo aire i respiro. A l'obrir els ulls de nou veig davant meu, l'immens llac rodejat de vegetació. Ja és fosc, tan sols es distingeix l'aigua del llac i poc més gràcies al reflex que fa la llum de la lluna. 
De cop l'aigua que abans estava tranquil·la comença a vibrar i unes ones circulars deixen emergir alguna cosa del centre. No acabo de distingir ben bé què és, però estic segur que no és ni un peix ni una granota. Al mateix temps, les llums de l'habitació comencen parpellejar intermitentment. El que sembla indistingible començar a prendre forma: primer una espècie de dits gelatinosos, després una mà humanoide de color blau verdós i finalment, uns ulls vermells molt lluents de color sang que emergeixen del centre del llac i em miren fixament. S'apaguen les llums de la meva habitació i tot el meu cos s'esgarrifa. Una onada d'aire fred m'arriba al nas i un instant comprenc que el que sigui el que es troba en el llac.. m'ha vist. Que puc fer!? 
El meu cos es comença a paralitzar, el batec del meu cor s'accelera i tot va desmesuradament veloç. És un monstre? una serp? no, no pot ser. No existeix cap animal així. Que estan veient els meus ulls? El monstre del llac començar a moure's a poc a poc, i estic gairebé segur que ve cap a mi. Ve a buscar-me? un mareig comença a ofegar-me junt amb més aire fred, més angoixa, més pensaments sense sentit.. tot s'ajunta i es converteix en un sentiment llargament oblidat: estic esgarrifat. Sento que el meu cor està al límit, a punt d'explotar i deixar de bategar dins meu..
-- Toni, Desperta! No t'adormis a l'escriptori home! - em crida una veu molt familiar. Obro els ulls i estic davant el meu escriptori, assegut en la cadira vella que grinyola per cada moviment que faig, les llums de l'habitació i de l'escriptori estan enceses. Tinc la mà de la meva mare a l'espatlla, em giro i la miro amb cara de no entendre res. Que ha passat amb el monstre? ha estat un somni?
--Dormies com un soc. Si tens son hauries de posar-te al llit, fill.
-- Sí Mare, és que he vist una cosa molt estranya i pensava que era de veritat, però sembla que tot ha estat un somni. Que bé. Gràcies mare, bona nit. 
-- Ai fill, quina imaginació que tens! És clar que ha estat un somni. Descansa, bona nit - em diu mentre em fa un petó al front i marxa cap al passadís. 

Ja més tranquil m'aixeco i em poso al pijama. En un instant un calfred s'apodera de mi quan em disposo a tancar la llumeta de l'escriptori: la finestra de l'habitació està oberta de bat a bat.

NIT 3

Continuarà...

Roger Tubau*

Moltes gràcies per llegir :)

Si voleu estar informats per quan publiqui nous posts, podeu seguir-me amb el vostre mail i així rebreu la notificació pertinent cada vegada que faci una nova publicació :)

Ens veiem properament!