Passa al contingut principal

Poema II - El camí de la fustració

Benvinguts/des novament a aquest blog :)

Avui us porto un poema escrit fa uns anys on vaig expressar aquella sensació de frustració que tots hem sentit alguna vegada. El més sorprenent, i el que sempre m'ha meravellat és la capacitat d'imposar-se davant els obstacles per seguir endavant i aconseguir, finalment, el propòsit marcat.

Dedicat a tots aquells moments que ens hàgim pogut sentir perduts/des en el camí de la vida :)


El camí de la Fustració
Frustració i res més que frustració,
És el que sents quan mires més enllà de l'horitzó,
I saps què per molt que caminis no arribaràs
Al lloc on volies abraçar el somni.

Frustració i tant sols frustració,
És el que sents quan es tanca l'habitació,
Et quedes en la profunda foscor,
I no pots pensar en res més que en el motiu de tanta desesperació.

Frustració, que és aquest sentiment?
Aquest dolç remordiment
Que vaga dins teu
I encén la fúria del vent.

Emporta-te'l, apaga'l, nega'l
Llença'l, vomita'l, desfés-te'n
Buida'l, treu-te'l, transforma'l,
La intenció t'ofega en cada segon
Però com, com ho fas?
Com te n'oblides?

Fins no fa molt era una pregunta sense solució
Però algú que no recordo em va portar la raó..

Si et sents sol davant l'horitzó..
Crea-te'n un en la teva imaginació ,
On tot sigui possible o inclús millor.

Si se't tanquen totes les portes de l'habitació
I no veus cap sortida en la foscor..
Busca la il·luminació, com un encenedor,
Fes el que sigui per viure en profunda esplendor,
I veuràs com una sortida se t'obrirà davant teu.

Si t'envaeix aquest sentiment, aquesta sensació,
Busca l'alegria de la brisa del vent
L'aigua et donarà tota la ment,
La terra el pressentiment,
I el foc tota la passió del moment.

Si fas això, res et farà caure,
I seguiràs fent camí sense que et destorbin el pensament.
Roger Tubau*



Moltes gràcies per llegir ;)

Si voleu estar informats per quan publiqui nous post, podeu seguir-me a través del vostre mail i així rebreu la notificació pertinent cada vegada que faci una nova publicació :)

Ens veiem Properament!



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poema VI - L'Amor Propi

Després de força temps sense fer cap Post, hi torno amb un poema que vaig escriure fa uns mesos. L'amor propi, el que tots tenim i el que a vegades ens poden trencar les paraules, les situacions i els moments més absurds. L'amor propi és d'un mateix i, com a tal, mai ningú l'hauria de tocar. I nosaltres tampoc ens hauríem de deixar portar pels sentiments que inunden tot tan fàcilment. Estigueu com estigueu a l'hora de llegir aquest poema, no us quedeu amb el mal cos del pou. Més al contrari, ha de ser un reforçament per mirar que NO ens afectin aquesta mena de situacions fruit d'altres persones o, a vegades fins i tot, de nosaltres mateixos. Força i llum per tots. Ben aviat, més! POEMA VI Diuen que l’amor propi és el primer però quan me'l trepitgen tot es cau i es fa malbé. Veig el pou i tot es magnifica, tot dins meu claudica. Ja no vull sortir de dins, no vull saber res de fora, estic bé en mi mateix. No deixo de rumiar, p

Poema VII - Desitjant el moment

Avui us porto un nou poema que vaig elaborar entre el dimarts i el dimecres d'aquesta setmana. Explica la sensació que es té quan es desitja el moment de perdre els sentits i el temps. Com al ballar  on et deixes portar per la melodia i els sentiments. És el sexe mental, el que fem quan el desitgem i el que tenim abans de fer-ho amb la persona que estimem. Es recomana llegir escoltant la melodia de Chopin. Enllaç Youtube:  https://www.youtube.com/watch?v=9E6b3swbnWg Enllaç Spotify:  https://open.spotify.com/track/7n92QzQomRCLlciO14X0kd?si=Z_-ZaLuxQpiXYkzoEKz6vw Desitjant el moment Quan ens hem mirat tot ha canviat, L’univers s’ha fos i el temps s’ha parat, Només hi som tu i jo, Flotant i menjant-nos els ulls, desitjant el moment on perdem la ment. Que els llavis es coneguin, els braços s’abracin les olors s’ofeguin i les pors desapareguin. L'infinit es torna present, En una sola existència, En un sol moment, Que ens canvia la vida, L

Poesia experimental: Disseccionant el #HaikuChallenge

Benvolguts Lectors/es, com va l'estiu? Espero que tot genial :) Avui us porto l'explicació i funcionament del #HaikuChallenge, una petita dissecció del Challenge que vaig realitzar per instagram fa uns mesos.  Tot va començar quan fa uns mesos vaig publicar un poema breu intentant seguir l'estil dels tradicionals Haikus Japonesos. Pels que no sàpiguen que és un haiku, es tracta d'un poema de 3 versos breus on l'autor/a es basa en la sorpresa i l'embadaliment que produeix la contemplació de la natura i el temps.  La veritat és que no estic segur que els meus facin justícia  als japonesos però espero haver-m'he apropat en l'intent.  Un cop publicat el meu intent de haiku,  em va venir al cap l'idea fer-ne de nous basant-me en conceptes que fossin presents en el haiku inicial. I així va néixer el #Haikuchallenge, un intent de metapoesia si se la pot anomenar d'aquesta manera.  Aquest és el Haiku inicial que vaig penjar a Instagram