Passa al contingut principal

Poema I, escrit amb 17 anys.

Per començar aquest Blog, he considerat essencial penjar el primer poema que vaig escriure amb 17 anys durant la meva etapa en el batxiller. En aquella època les classes de literatura Castellana i la devoció de la nostra mestra a l'escola Garbí va ser una autèntica font d'inspiració per mi. Moltes gràcies per transmetre amb tanta vocació i admiració la vida i obra els grans autors de la literatura :)

Gaudiu :)
Un sol destí


He vist tants somriures plàcids,

Tants finals feliços,

Tantes melodies inacabades,

Tants somnis desitjats,

Tants tresors buscats,

Tants ulls anhelats,

Tants desitjos inacabats..

He vist tantes coses més enllà d'aquest món,

D'aquest univers, d'aquesta dimensió,

de la meva imaginació...

Tantes coses he vist ..que ja pensava

Que ho havia vist tot,

però, en absolut podia veure això

el destí..


El fil d'aquest camí

M'havia reservat un petit bocí,

Tan petit i valuós

Que sense aquest, res tindria

sentit en un món preciós.

I No m'hauria fixat en ell si no fos..

per la pedra que em va fer caure al fos,

Observant en la llum dels fons

hi veig un bocí lluminós,

un petit cristall sense fi,

Que emet una intensa llum per mi.


Ja la veig ...

És esperança que em fa tornar al bon camí,

On tot reneix una altra vegada.

Herbes verdes han crescut, els ocells novament volen,

les abelles treballen.

Nova vida està brotant.


Creia que mai més veuria un paisatge com aquest ,

On tot es mou per un segon camí ,

Que s'ha unit al primer, i junts ,

Entomen un nou destí,

On tot el que s'ha vist,

I el que queda per veure no  fi.


Els raigs de sol inunden les plantes i els mars ,

I la vida sembla que màgicament ha tornat.

Un nou principi per tot, per cada cosa,

On l'esperança és la llum del sol,

I el principi les gotes d'aigua.


Davant d'això que els nostres ulls

Plorosos contemplen,

Et faig la pregunta final:

Vols venir amb mi,

En aquest nou món sense fi,

On tot té llum i vida per fi?

I és llavors, sols llavors,

Quan ens sentim il·luminats per un sol destí.

Roger Tubau*


Moltes gràcies per llegir :)

Ens veiem properament!


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poema VI - L'Amor Propi

Després de força temps sense fer cap Post, hi torno amb un poema que vaig escriure fa uns mesos. L'amor propi, el que tots tenim i el que a vegades ens poden trencar les paraules, les situacions i els moments més absurds. L'amor propi és d'un mateix i, com a tal, mai ningú l'hauria de tocar. I nosaltres tampoc ens hauríem de deixar portar pels sentiments que inunden tot tan fàcilment. Estigueu com estigueu a l'hora de llegir aquest poema, no us quedeu amb el mal cos del pou. Més al contrari, ha de ser un reforçament per mirar que NO ens afectin aquesta mena de situacions fruit d'altres persones o, a vegades fins i tot, de nosaltres mateixos. Força i llum per tots. Ben aviat, més! POEMA VI Diuen que l’amor propi és el primer però quan me'l trepitgen tot es cau i es fa malbé. Veig el pou i tot es magnifica, tot dins meu claudica. Ja no vull sortir de dins, no vull saber res de fora, estic bé en mi mateix. No deixo de rumiar, p

Poema VII - Desitjant el moment

Avui us porto un nou poema que vaig elaborar entre el dimarts i el dimecres d'aquesta setmana. Explica la sensació que es té quan es desitja el moment de perdre els sentits i el temps. Com al ballar  on et deixes portar per la melodia i els sentiments. És el sexe mental, el que fem quan el desitgem i el que tenim abans de fer-ho amb la persona que estimem. Es recomana llegir escoltant la melodia de Chopin. Enllaç Youtube:  https://www.youtube.com/watch?v=9E6b3swbnWg Enllaç Spotify:  https://open.spotify.com/track/7n92QzQomRCLlciO14X0kd?si=Z_-ZaLuxQpiXYkzoEKz6vw Desitjant el moment Quan ens hem mirat tot ha canviat, L’univers s’ha fos i el temps s’ha parat, Només hi som tu i jo, Flotant i menjant-nos els ulls, desitjant el moment on perdem la ment. Que els llavis es coneguin, els braços s’abracin les olors s’ofeguin i les pors desapareguin. L'infinit es torna present, En una sola existència, En un sol moment, Que ens canvia la vida, L

Poesia experimental: Disseccionant el #HaikuChallenge

Benvolguts Lectors/es, com va l'estiu? Espero que tot genial :) Avui us porto l'explicació i funcionament del #HaikuChallenge, una petita dissecció del Challenge que vaig realitzar per instagram fa uns mesos.  Tot va començar quan fa uns mesos vaig publicar un poema breu intentant seguir l'estil dels tradicionals Haikus Japonesos. Pels que no sàpiguen que és un haiku, es tracta d'un poema de 3 versos breus on l'autor/a es basa en la sorpresa i l'embadaliment que produeix la contemplació de la natura i el temps.  La veritat és que no estic segur que els meus facin justícia  als japonesos però espero haver-m'he apropat en l'intent.  Un cop publicat el meu intent de haiku,  em va venir al cap l'idea fer-ne de nous basant-me en conceptes que fossin presents en el haiku inicial. I així va néixer el #Haikuchallenge, un intent de metapoesia si se la pot anomenar d'aquesta manera.  Aquest és el Haiku inicial que vaig penjar a Instagram