Passa al contingut principal

ESPECIAL HALLOWEEN- La Bruixa d'en Jordà (l'origen de la Castanyada)

Hi havia una vegada dues germanes que vivien a prop de la Fageda d'en Jordà. Dues germanes que no s'assemblaven en res. La germana gran, la Gemma, era alta, esvelta, atractiva i tenia uns cabells d'or lluents com el sol; la germana petita, la Clàudia, era baixeta, rodoneta, amb nas de panotxa i tenia uns cabells negres i grisos com el carbó cremat. Des de ben petites havien tingut bona relació aparentment, però el cert és que batallaven contínuament entre elles per les seves gelosies i complexos.

La Gemma, tot i ser més atractiva que el dia, no tenia èxit amb els nois. Per ells resultava massa atractiva. Fins a tal punt que els era inaccessible i els que no pensaven que ho fos se sentien massa intimidats per a parlar-hi. Sovint per aconseguir la seva atenció parlaven amb la Clàudia, la seva germana. Ella era una noia molt dòcil i de fàcil tracte, la seva actitud acabava desbordant les intencions inicials dels nois que s'hi acostaven i tots inevitablement cedien als seus encants no superficials. Ella sense saber-ho tenia un do molt poderós: el do del carisma i de connectar amb la gent. Un do que, desgraciadament, no tenia la Gemma.

Vivien amb el seu pare, en Joan de Can Blanc, a la Masia coneguda amb el mateix cognom. La seva mare havia mort de jove en donar a llum la Clàudia. Fet pel qual, ella sempre s'havia sentit culpable i en deute amb la seva família. Per aquest motiu, ajudava a casa en tot el que podia, recollia branquillons i tallava la llenya, encenia el foc sempre que es feia de nit, cuinava tan bé com podia per la família, netejava la masia sempre que feia falta (normalment els diumenges) i acompanyava al seu pare a caçar pel bosc.

La Gemma, per la seva banda, pensava que la Clàudia mai podria suplir la seva mare, per molt que s'esforcés a fer coses a casa. La Mare havia mort per culpa seva i ja mai més la podria tornar a veure. Mai podria sentir els seus braços ni les seves carantoines. La trobava tant a faltar.  

Amb el pas del temps, les dues germanes es van anar fent grans i semblava que amb la maduresa de l’edat havien deixat enrere les actituds infantils, les gelosies i els complexos que tenien.

Tot va canviar radicalment, quan un bon dia la Clàudia va acompanyar el seu pare a caçar a la fageda com solien fer-ho. En els últims anys ella havia tingut un rol més actiu en detriment del seu pare que s’havia anat fent gran. Solien posar trampes per caçar conills i els dies que tenien més fortuna i la punteria no els fallava al tirar amb l’arc, caçaven algun Cabirol, també conegut com ”El follet del Bosc” pels caçadors de les muntanyes.

En aquella jornada de caça van sortir molt d'hora de casa i, després de 2 hores posant trampes pel camí i buscant pels llocs més habituals on trobaven animals, van fer fortuna en detectar la presència d'un cabirol menjant brots tendres al costat d'un arbre davant la calma absoluta de la fageda. Ràpidament la Clàudia amb una agilitat vertiginosa es va posicionar estratègicament per agafar un bon angle de tir des de darrere d'un arbre que li feia de cobertura. Suaument però sense dubtes, va tensar la corda fins a l’altura de la galta, va apuntar directe al cor del Cabriol, va agafar aire, el va deixar anar i va tirar la fletxa.

El projectil va sortir disparat i, abans que se sentís el so del xiulet trencant el vent, va penetrar en la pell del cabirol travessant la carn i obrint-se pas pels músculs i ossos fins a arribar al cor. La sang va brotar, un so agut de dolor es va escoltar i l’animal es va desplomar.

- Li he donat! Ja tenim menjar per uns quants dies, pare! - va celebrar la Clàudia amb orgull i excitació.

- Molt bé! Cada vegada ho fas millor. Estic orgullós de tu, filla meva - va contestar el pare amb solemnitat.

- Gràcies pare - va contestar la Clàudia conscient que poques vegades el seu pare havia expressat unes paraules de joia semblants.

La Clàudia es va guardar l'arc i va baixar el pendent fins a arribar on es trobava l'animal estès al terra exhalant els últims alés de vida. La sang havia anat estenent-se com un riu per les fulles i la terra humida i freda, fins a convertir-se en un bassal en la panxa del mamífer ja gairebé mort. Un cop es va posicionar al costat de l'animal, el va mirar als ulls, li va donar les gràcies i li va enfonsar el ganivet que tenia a la bossa en el coll. L'animal va fer un últim sotrac i va destensar el cos en morir. Quan ella va girar el cap per buscar la mirada de complicitat del seu pare no el va trobar, havia desaparegut?

- Pare?! - Va cridar.

- Fuig! Corre Clàudia! hi ha llops! - va dir la veu del seu pare des de lluny.

La Clàudia es va aixecar i va començar a córrer en direcció a la veu fent cas omís a què havia escoltat. Quan va ascendir, va veure el seu pare amb un ganivet a la mà davant un llop negre i ferotge que ensenyava els seus ullals blancs i lluents. Aquest al veure la Clàudia va dir:

- No t'acostis! Agafa l'arc a poc a poc i prepara't per tirar, tranquil·la. Tot anirà bé

La Clàudia va seguir al peu de la lletra el que havia dit. Molt amb compte va agafar l'arc i una fletxa, es va preparar, va tibar la corda fins a la galta i quan va apuntar el llop, aquest va udolar enèrgicament i va tornar a ensenyar els ullals. Tot seguit va moure la cua i es va llançar damunt el pare. Ella sense pensar-ho va fer el gest per tirar la fletxa però abans de poder tirar es va trobar amb uns ullals damunt que se li clavaven a la carn de la seva mà dreta. Sense temps a reaccionar i fruit de l'envestida d'aquest altre llop es va caure a terra. El llop no parava de fer sons aguts mentre li estirava de la mà, fent brotar multitud de gotes de sang a l'aire. Al mateix temps, el seu pare lluitava aferrissadament per treure's de sobre el llop que tenia al damunt. En un moment, va aconseguir clavar-li el punyal a l'estómac, i l’animal es va apartar deixant anar un udol de dolor. Corrents el seu pare va anar a ajudar-la i li va clavar el punyal al coll del llop que estava mossegant la seva filla. El fil del punyal va entrar amb un cop sec pel coll tot travessant de punta a punta la seva faringe. L'animal va caure al terra fulminat deixant un toll de sang en la fulla seca i freda.

- Estàs bé, Clàudia? - va dir el seu pare amb la respiració entretallada pels nervis.

- Crec que si, però em fa molt de mal la mà.

Quan va aixecar el braç per ensenyar la mà, van veure que no la tenia. El llop l’hi havia arrancat. L’havia deixat manca.

- oh déu meu filla!

- Pareee

De cop abans que els donés temps d’abraçar-se un llop de color marró fosc es va abraonar sobre en Joan deixant-lo al descobert. En un instant, i sense saber com, la Clàudia va veure una tempesta de llops mossegar el seu pare per totes bandes. Almenys hi havia 3 o 4, un d’ells era el negre que els havia atacat al començament. Estava clar, els llops mai cacen sols, sempre ho fan en llopada. Estaven venuts. Entre els udols dels llops, excitats per tenir una presa decent des de feia mesos, en Joan va cridar:

- Filla corre, fuig i no et giris!! T’estimo.

Finalment, el van fer caure a terra i un dels llops va pressionar-li el coll amb les urpes abans de clavar-li els ullals lluents plens de sang provinent de la seva vena caròtida. En aquell moment ho va veure. El seu pare ja era mort i si ella no corria, seria la següent.

Va fugir corrent i plorant, no podia parar de plorar. Perdia sang i se sentia cada vegada més marejada. Però havia de fugir, continuar corrent fins a trobar ajuda. Corria per la fageda amb els preus gairebé congelats sense mirar enrere, entre els arbres alts i esvelts que s'ho miraven tot amb passivitat. Havia de seguir i arribar a casa. Allà estaria segura, la seva germana la curaria.

Després de 10 minuts corrents es va caure a terra marejada. Ja no podia més, no tenia forces i les llàgrimes s'havien eixugat en les seves galtes congelades. Havia perdut massa sang. Aviat va començar a sentir el so dels seus depredadors. No es volien conformar amb una sola presa si en podien tenir dues. Els udols de la llopada cada vegada eren més a prop. L'olor de sang i d'intestins li va entrar pel nas. L'alè dels llops es feia palpable en l'ambient. En qüestió de segons un d'ells iniciaria l'atac i, tot seguit, vindria la tempesta de mossegades fins a morir. Quan prenia consciència que estava a punt de morir va sentir un so ensordidor, un fort espetec seguit d'un udol de dolor d'un dels llops. Després del tret, la majoria dels cànids van fugir i el que va ser impactat, es va quedar a terra sense moure's, llepant-se els llavis per última vegada i sentint el deliciós sabor de la sang calenta de la seva última presa, sabent que havia valgut la pena.

- Ei, estàs bé? - va sentir la Clàudia mig conscient - tranquil·la, tot anirà bé.

Unes hores, dies o potser setmanes més tard, la Clàudia va obrir els ulls dèbilment. Davant seu, al costat d'una llar de foc hi havia un jove fort que la mirava amb tendresa.

- On estic?

- En un lloc segur, la meva cabanya - va dir el jove..

- Qui ets?

- Sóc un caçador de la muntanya, vaig escoltar els udols dels llops molt a prop i vaig sortir a veure què passava. Has tingut sort que et trobes just abans que et devoressin els llops.

- Quant de temps ha passat?

- Tres dies. Havies perdut molta sang i estaves congelada. T'he guarit com he pogut la ferida de la mà. M'alegro que et trobis millor.

- Gràcies - Va dir la Clàudia - però he de tornar a casa meva, he de veure la meva germana i explicar-li el que ha passat.

- T'acompanyaré, però has de seguir descansant una mica més i agafar forces.

Van anar passant els dies i la Clàudia va anar agafant forces. En Robert, que així és com es deia el noi, feia totes les tasques de casa i no deixava que l'ajudés perquè ella havia de fer repòs. Al llarg de les hores mortes, entre dia i dia, es van anar explicant les seves experiències que les havien portat en aquell refugi. La Clàudia li va relatar el que portava fent al llarg de la seva vida i el que havia succeït en el bosc amb el seu pare. A poc a poc, la clàudia va començar sentir com afloraven en ella sentiments mai experimentats. Un amor passional i etern per en Robert.

Uns dies més tard van fer camí els 2 junts cap a la Masia de Can Blanc, on la Clàudia havia viscut tota la seva vida i on l'estaria esperant la seva germana preocupada. En arribar, la Gemma els va atendre alleujada en veure que la seva germana estava bé. Ràpidament es va adonar que faltava algú i quan va preguntar pel seu pare va pressentir que la resposta canviaria la vida de la família. La clàudia li va explicar el succeït fil per randa, com havien estat emboscats pels llops, la seva impotència davant la mort del pare i com en Robert l'havia salvat. Després d'escoltar-ne tots els detalls, la Gemma va dedicar un somriure als dos i va dir que s'alegrava que ella estigués bé. Tot seguit va marxar a la cuina, mantenint un somriure massa forçat que va deixar, per un instant, preocupada a la Clàudia. Al cap d'uns minuts va pensar que potser tenia ganes de plorar i volia estar sola. De manera que no es va preocupar més. Ara que ja estava a casa la Clàudia podria refer la seva vida, amb una absència important, la figura del seu pare, sí, però també amb noves forces per l'aparició del Robert en la seva vida i l'amor incondicional que es desprenia entre els dos.

Després d'unes hores d'espera, quan va tornar la gemma va proposar de fer un funeral en honor al pare. Tots hi van estar d'acord i en Robert va decidir endinsar-se en el bosc per anar a buscar el cadàver. Abans de marxar cap al bosc la Clàudia li va revelar el que sentia des de feia dies i ell la va correspondre. Abans de girar-se per marxar, li va prometre que l'agafaria com a muller i es casarien després del funeral, quan hagués tornat. La Gemma que estava per allà ho va escoltar i alguna cosa en la seva ànima es va podrir. Van passar els dies i cada vegada eren més grans les desavinences entre les dues germanes. El pitjor és que en Robert no tornava. I si li havia passat alguna cosa? Després d'una setmana, la Clàudia pensava en el pitjor dels escenaris. Que fos mort i que mai més el tornés a veure.
Quan tot just feia una setmana des del dia que va marxar, en Robert va tornar. No havia trobat el cadàver però si havia trobat una mà. La mà dreta del seu pare.
La Clàudia de seguida va notar alguna cosa diferent en el Robert. D'ençà que havia tornat, semblava una mica més distant amb ella. No la mirava tant, ni tampoc li feia carantoines. Alguna cosa en el viatge l'havia canviat, no semblava el mateix home que havia marxat feia una setmana. El mateix home que l'hi havia promès matrimoni.

La nit del funeral, la gemma va preparar panellets i castanyes, com era costum en els dies de funeral de les contrades. Deia que els havia preparat amb molt d'amor, pensant en la família i en honor al pare. La clàudia de bon grat en va menjar. Les castanyes acabades de fer li encantaven, però els panellets la tornaven boja. Els que havia fet la gemma, tenia un sabor diferent però eren igual de bons o millors. Estava assaborint un de coco quan va notar una textura gelatinosa que se li aferrava en les dents i costava de mastegar. En abocar a la mà la bola enganxifosa que tenia dins la boca es va adonar del que havia estat mastegant. Era un ull!! Un ull d'animal o potser un ull humà? Tota una barreja de pensaments i sensacions li van venir al cap, seguit d'un intens sabor a carn podrida i gelatinosa. No va poder evitar vomitar fins a escopir-ho tot. Encara marejada va mirar a la seva germana i li va preguntar:

- Què hi has posat en aquests panellets Gemma!?

- Molt d’amor, estimada germaneta ahahahaha

En pocs segons va comprendre el que això significava. L'ull havia de ser del seu promès, El Robert. Però com era possible si el tenia davant i l'estava veient?

- No pot ser...

- I tant que sí! De qui et creus que era la mà, sinó? Tant l'ull com la mà són del teu estimat Robert, són almenys, les restes que han quedat d'ell després que els llops l'hagin devorat fins a empatxar-se. Tu m'ho has robat tot i ara jo t'he robat el que més estimaves en aquest món. Tot és culpa teva! Mai hauries d'haver nascut!

Tot seguit, va agafar el ganivet i es va abraonar sobre la Clàudia. Ella es va mig protegir amb els braços i la mà que encara conservava i en un tres i no res es van trobar forcejant i lluitant a vida o mort. La cara de la gemma destil·lava un odi visceral cap a la seva germana, un odi fora de control fruit d'una rabia acumulada durant molts anys. La Clàudia en veure la seva cara no va comprendre d'on venia aquell odi que expressava, ho havia intentat tot al llarg de la seva vida per pal·liar la mort de la seva mare. En aquell moment, inconscientment va perdre una mica les forces i va retrocedir. De seguida que ho va veure, la gemma va aprofitar l'oportunitat i li va clavar la punta del punyal fins ben endins tot perforant el seu estómac. En el moment que es va arremolinar cap a baix pel dolor en l'abdomen, la Gemma la va envestir cap a la llar de foc i agafant-la del cap la va capbussar en les flames del braser. Crits de dolor ofegats entre les flames es van escoltar fora de la masia. Però en qüestió de segons, es van apagar junt amb el batec del cor de la Clàudia. La gemma encara amb la mirada penetrant i sense cap mena de pietat va arrossegar la seva germana per terra i li assestà la fulla multitud de vegades fins que la sang va deixar de brollar del seu cos mort. Així i tot, la gemma no va parar d'assestar punyalades al cadàver fins ben entrada mitjanit. A partir d'aquell moment es va tranquil·litzar, va cridar al Robert i li va dir que ja ho podia netejar tot. En un tres i no res en Robert va canviar de forma i es va mudar de pell tot prenent unes altres faccions i dimensions humanes. No era el Robert, era una altra persona, un altre ésser. Aquest home va contestar-li que no es preocupés i es va tornar a transformar: en aquella ocasió li va sortir molt de pèl, les ungles se li van fer molt llargues, la barbeta i el nas se li van estirar i els ullals lluents li van créixer de nou. El llop negre que havia atacat al Joan va començar a devorar el cadàver de la Clàudia, i la poca sang que quedava al cos, era una delícia.

El llop estava mastegant i udolant un exquisit ull de color negre en la penombra quan un punyal li va travessar el crani i una veu histèrica cridava:

- Tan difícil era d'entendre? Només havies de matar-la a ella, no al meu pare!

L'endemà al matí la gent del poble més proper van anar a la Masia per comprovar el que hi havia succeït. Una de les filles dels veïns havia presenciat la crua escena i havia fugit corrents, just abans que el llop l'olorés, per avisar a tothom del que havia vist. A primera hora de l'alba tota la població de la contrada coneixia la història i es trobava de camí a la masia de can Blanc. Quan hi van arribar, es van trobar la Gemma amb els ulls injectats en sang i ganivet a la mà, dient que tot era culpa de la Clàudia. Aquell mateix matí la van acusar de bruixa, assassina i de confabular amb el diable. A la tarda, quan es feia fosc la van fer penjar en un arbre de la fageda i abans que la gravetat fes la seva funció, la bruixa va exhalar unes paraules malèfiques:

- Habitants d'aquestes contrades, jo us maleeixo! Aquesta terra quedarà maleïda i jo mai moriré! Sempre us perseguiré en la foscor de la fageda. Aneu amb compte quan estigueu sols...ahhahahahahahahahahah

Quan va exhalar l'últim alè i va quedar amb el cos garratibat, alguns dels pagesos diuen que van veure una boirina fosca sortir de la seva boca i endinsar-se en el bosc.

Amb el pas del temps alguns pagesos han explicat que en alguna ocasió la mainada torna a casa amb panellets i castanyes.I en preguntar d'on havien tret el menjar els hi contestaven que havia estat "La bruixa d’en Jordà".

Des de llavors alguns creuen que la bruixa mai va morir realment, el seu esperit va quedar arrelat en aquesta terra. Altres diuen que va fer un pacte amb el diable per seguir escampant odi i fer mal. Alguns més recentment, diuen que nomès és una llegenda i que mai va existir la Bruixa d'en Jordà.

Avui en dia algunes persones afirmen que si vas a la fageda d'en Jordà de nit, o t’hi quedes massa estona quan es fa fosc, i pares atenció, sentiràs una veu que diu: "Calentes i grosses; qui en vol, ara que fumen?". Si has estat bona persona pots respirar alleujat perquè tot quedarà en un so sense explicació. 

Però si per contra, en algun moment has estat mala persona o has fet mal a algú directe o indirectament se t'apareixerà una noia alta, esvelta, atractiva i amb uns cabells d'or lluents com el sol que potser t'eclipsaran. No acceptis les castanyes ni els panellets que t'oferirà ni tampoc la miris als ulls. Si ho fas, només hi veuràs el foc del braser que crema i que et deixarà sense vista. Si et trobes amb la bruixa d'en Jordà val més que corris perquè anirà per a tu fins que et cuini viu i utilitzi cada teixit de la teva carn, músculs i ulls per preparar panellets i castanyes.


FI.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poema VI - L'Amor Propi

Després de força temps sense fer cap Post, hi torno amb un poema que vaig escriure fa uns mesos. L'amor propi, el que tots tenim i el que a vegades ens poden trencar les paraules, les situacions i els moments més absurds. L'amor propi és d'un mateix i, com a tal, mai ningú l'hauria de tocar. I nosaltres tampoc ens hauríem de deixar portar pels sentiments que inunden tot tan fàcilment. Estigueu com estigueu a l'hora de llegir aquest poema, no us quedeu amb el mal cos del pou. Més al contrari, ha de ser un reforçament per mirar que NO ens afectin aquesta mena de situacions fruit d'altres persones o, a vegades fins i tot, de nosaltres mateixos. Força i llum per tots. Ben aviat, més! POEMA VI Diuen que l’amor propi és el primer però quan me'l trepitgen tot es cau i es fa malbé. Veig el pou i tot es magnifica, tot dins meu claudica. Ja no vull sortir de dins, no vull saber res de fora, estic bé en mi mateix. No deixo de rumiar, p

Poema VII - Desitjant el moment

Avui us porto un nou poema que vaig elaborar entre el dimarts i el dimecres d'aquesta setmana. Explica la sensació que es té quan es desitja el moment de perdre els sentits i el temps. Com al ballar  on et deixes portar per la melodia i els sentiments. És el sexe mental, el que fem quan el desitgem i el que tenim abans de fer-ho amb la persona que estimem. Es recomana llegir escoltant la melodia de Chopin. Enllaç Youtube:  https://www.youtube.com/watch?v=9E6b3swbnWg Enllaç Spotify:  https://open.spotify.com/track/7n92QzQomRCLlciO14X0kd?si=Z_-ZaLuxQpiXYkzoEKz6vw Desitjant el moment Quan ens hem mirat tot ha canviat, L’univers s’ha fos i el temps s’ha parat, Només hi som tu i jo, Flotant i menjant-nos els ulls, desitjant el moment on perdem la ment. Que els llavis es coneguin, els braços s’abracin les olors s’ofeguin i les pors desapareguin. L'infinit es torna present, En una sola existència, En un sol moment, Que ens canvia la vida, L

Poesia experimental: Disseccionant el #HaikuChallenge

Benvolguts Lectors/es, com va l'estiu? Espero que tot genial :) Avui us porto l'explicació i funcionament del #HaikuChallenge, una petita dissecció del Challenge que vaig realitzar per instagram fa uns mesos.  Tot va començar quan fa uns mesos vaig publicar un poema breu intentant seguir l'estil dels tradicionals Haikus Japonesos. Pels que no sàpiguen que és un haiku, es tracta d'un poema de 3 versos breus on l'autor/a es basa en la sorpresa i l'embadaliment que produeix la contemplació de la natura i el temps.  La veritat és que no estic segur que els meus facin justícia  als japonesos però espero haver-m'he apropat en l'intent.  Un cop publicat el meu intent de haiku,  em va venir al cap l'idea fer-ne de nous basant-me en conceptes que fossin presents en el haiku inicial. I així va néixer el #Haikuchallenge, un intent de metapoesia si se la pot anomenar d'aquesta manera.  Aquest és el Haiku inicial que vaig penjar a Instagram