Passa al contingut principal

Poema III - M'agradaves, però ja no m'agrades.

Benvinguts/des de nou a La Fulla En Blanc :)

Us ha passat alguna vegada, que quan ereu més joves us vau enamorar de vista d'algú?
És una sensació màgica i perillosa per igual. Depen de com fins i tot pot esdevenir decepcionant.
Pel que podria haver estat i pel que mai va arribar a ser us deixo amb aquest poema de fa uns anys :)


M'agradaves

M'agradaves,
Però ja no m'agrades.
Ha passat el temps i hem canviat.
Fa molts anys m'agradaves,
tenies un no sé què
Una aura especial que emanaves.
Un vel de bellesa, innocència
i tendresa especial.
Però això ja ha quedat en l'oblit.
És veritat, ho he de reconèixer,
em vaig deixar portar,
pel teu aspecte superficial.

Però no era res més que una màscara,
tot en tu era teatre,
no vaig caure que la vida és això,
una gran obra de teatre,
On tots creiem que som grans estrelles,
protagonistes plens de fans, likes i m'agrades,
però només som un actor més.
I el que és pitjor,
sense públic no som res.

Jo era part del teu públic,
comprant les entrades sense mirar les crítiques.
Veient la mateixa funció cada dia
repetint les teves frases amb emoció.
No sé si estava enamorat de tu,
però frisava per veure't cada matí pel passadís,
mantenir el contacte amb els teus ulls,
entrellaçar-me dins teu sense por.
Tocar-te les mans i posar-hi tota l'atenció,
sentir la sensació de coneixe't com ningú.
Però les paraules es van quedar en escrits,
en pensaments mai materialitzats.

Sempre he estat tímid,
encara crec que ho sóc,
i per això t'escric en el confort,
on segurament mai,
sabràs ni llegiràs res de mi.

El temps ha passat,
molts anys, de fet.
I ara m'he adonat que tot
no era res més que un sentiment puntual.
Un quadre sense pintor,
una obra de teatre sense públic,
una sensació passatgera,
una emoció sense passió.
Un sentiment venut al millor postor.

A vegades em pregunto com hauria estat
tenir-te al meu costat,
estar amb tu,
junts en aquesta immensitat,
que la vida ens ha donat.

M'agradaves,
però ja no m'agrades.
Va ser una llàstima,
que no ens donéssim aquesta oportunitat.



Roger Tubau*






Moltes gràcies per llegir :)

Si voleu estar informats per quan publiqui nous posts, podeu seguir-me amb el vostre mail i així rebreu la notificació pertinent cada vegada que faci una nova publicació :)

Ens veiem properament!

P.D: Aviat us portaré un relat de terror que estic desenvolupant.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poema VI - L'Amor Propi

Després de força temps sense fer cap Post, hi torno amb un poema que vaig escriure fa uns mesos. L'amor propi, el que tots tenim i el que a vegades ens poden trencar les paraules, les situacions i els moments més absurds. L'amor propi és d'un mateix i, com a tal, mai ningú l'hauria de tocar. I nosaltres tampoc ens hauríem de deixar portar pels sentiments que inunden tot tan fàcilment. Estigueu com estigueu a l'hora de llegir aquest poema, no us quedeu amb el mal cos del pou. Més al contrari, ha de ser un reforçament per mirar que NO ens afectin aquesta mena de situacions fruit d'altres persones o, a vegades fins i tot, de nosaltres mateixos. Força i llum per tots. Ben aviat, més! POEMA VI Diuen que l’amor propi és el primer però quan me'l trepitgen tot es cau i es fa malbé. Veig el pou i tot es magnifica, tot dins meu claudica. Ja no vull sortir de dins, no vull saber res de fora, estic bé en mi mateix. No deixo de rumiar, p

Poema VII - Desitjant el moment

Avui us porto un nou poema que vaig elaborar entre el dimarts i el dimecres d'aquesta setmana. Explica la sensació que es té quan es desitja el moment de perdre els sentits i el temps. Com al ballar  on et deixes portar per la melodia i els sentiments. És el sexe mental, el que fem quan el desitgem i el que tenim abans de fer-ho amb la persona que estimem. Es recomana llegir escoltant la melodia de Chopin. Enllaç Youtube:  https://www.youtube.com/watch?v=9E6b3swbnWg Enllaç Spotify:  https://open.spotify.com/track/7n92QzQomRCLlciO14X0kd?si=Z_-ZaLuxQpiXYkzoEKz6vw Desitjant el moment Quan ens hem mirat tot ha canviat, L’univers s’ha fos i el temps s’ha parat, Només hi som tu i jo, Flotant i menjant-nos els ulls, desitjant el moment on perdem la ment. Que els llavis es coneguin, els braços s’abracin les olors s’ofeguin i les pors desapareguin. L'infinit es torna present, En una sola existència, En un sol moment, Que ens canvia la vida, L