Passa al contingut principal

Poema III - M'agradaves, però ja no m'agrades.

Benvinguts/des de nou a La Fulla En Blanc :)

Us ha passat alguna vegada, que quan ereu més joves us vau enamorar de vista d'algú?
És una sensació màgica i perillosa per igual. Depen de com fins i tot pot esdevenir decepcionant.
Pel que podria haver estat i pel que mai va arribar a ser us deixo amb aquest poema de fa uns anys :)


M'agradaves

M'agradaves,
Però ja no m'agrades.
Ha passat el temps i hem canviat.
Fa molts anys m'agradaves,
tenies un no sé què
Una aura especial que emanaves.
Un vel de bellesa, innocència
i tendresa especial.
Però això ja ha quedat en l'oblit.
És veritat, ho he de reconèixer,
em vaig deixar portar,
pel teu aspecte superficial.

Però no era res més que una màscara,
tot en tu era teatre,
no vaig caure que la vida és això,
una gran obra de teatre,
On tots creiem que som grans estrelles,
protagonistes plens de fans, likes i m'agrades,
però només som un actor més.
I el que és pitjor,
sense públic no som res.

Jo era part del teu públic,
comprant les entrades sense mirar les crítiques.
Veient la mateixa funció cada dia
repetint les teves frases amb emoció.
No sé si estava enamorat de tu,
però frisava per veure't cada matí pel passadís,
mantenir el contacte amb els teus ulls,
entrellaçar-me dins teu sense por.
Tocar-te les mans i posar-hi tota l'atenció,
sentir la sensació de coneixe't com ningú.
Però les paraules es van quedar en escrits,
en pensaments mai materialitzats.

Sempre he estat tímid,
encara crec que ho sóc,
i per això t'escric en el confort,
on segurament mai,
sabràs ni llegiràs res de mi.

El temps ha passat,
molts anys, de fet.
I ara m'he adonat que tot
no era res més que un sentiment puntual.
Un quadre sense pintor,
una obra de teatre sense públic,
una sensació passatgera,
una emoció sense passió.
Un sentiment venut al millor postor.

A vegades em pregunto com hauria estat
tenir-te al meu costat,
estar amb tu,
junts en aquesta immensitat,
que la vida ens ha donat.

M'agradaves,
però ja no m'agrades.
Va ser una llàstima,
que no ens donéssim aquesta oportunitat.



Roger Tubau*






Moltes gràcies per llegir :)

Si voleu estar informats per quan publiqui nous posts, podeu seguir-me amb el vostre mail i així rebreu la notificació pertinent cada vegada que faci una nova publicació :)

Ens veiem properament!

P.D: Aviat us portaré un relat de terror que estic desenvolupant.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Escorpí

Avui us porto la primera part d'una mini novel·la negre que he escrit. Espero que us agradi i que tingueu ganes de seguir les aventures del Detectiu John Morgan. Molta força a tothom i a seguir endavant :) Es podria dir que tot va començar un 3 d'octubre de l'any 1970 al matí amb una trucada de telèfon: - Aquí Detectiu Morgan, Comissaria de Los Angeles digui? Si... Ahà... D'acord.. i l'adreça és?... Perfecte doncs ara anem cap allà. – Penja el telèfon. Des que havia sonat el telèfon havia estat escoltant i parant tota l'atenció possible. Feia temps que esperava que passés alguna cosa i potser amb aquella trucada la meva avorrida vida a la comissaria fent informes faria per fi un gir de 180º. - Mike, deixa el que estiguis fent i vine amb mi, tenim un cas. - Si senyor! Un cas d'homicidi, senyor? - No t'emocionis noi! Encara és incert. La nostra feina serà analitzar l'escena i descobrir si es tracta d'un homicidi o no. Agafa les c...

Poema VII - Desitjant el moment

Avui us porto un nou poema que vaig elaborar entre el dimarts i el dimecres d'aquesta setmana. Explica la sensació que es té quan es desitja el moment de perdre els sentits i el temps. Com al ballar  on et deixes portar per la melodia i els sentiments. És el sexe mental, el que fem quan el desitgem i el que tenim abans de fer-ho amb la persona que estimem. Es recomana llegir escoltant la melodia de Chopin. Enllaç Youtube:  https://www.youtube.com/watch?v=9E6b3swbnWg Enllaç Spotify:  https://open.spotify.com/track/7n92QzQomRCLlciO14X0kd?si=Z_-ZaLuxQpiXYkzoEKz6vw Desitjant el moment Quan ens hem mirat tot ha canviat, L’univers s’ha fos i el temps s’ha parat, Només hi som tu i jo, Flotant i menjant-nos els ulls, desitjant el moment on perdem la ment. Que els llavis es coneguin, els braços s’abracin les olors s’ofeguin i les pors desapareguin. L'infinit es torna present, En una sola existència, En un sol moment, Que ens canvia la vid...

(CAST) Poema VIII - TE DIRÍA QUE TE QUIERO

Bon Any Nou 2020!!! Avui us porto un senzill poema escrit recentment en castellà. A vegades surt en un idioma i a vegades surt en un altre, coses de l'inspiració ;) espero que us agradi a tot/es! Una forta abraçada!! Te diria que te quiero Si tan solo pudiera abrazarte, olerte el pelo y mirarte, te diría que te quiero como nadie más supo, y que te amo más de lo que nadie pudo.  Pero ahora estás tan lejos, que mis manos no te alcanzan, mis miradas no te miran y mi corazón no te siente. Ven y háblame, tócame y besame hasta que el mundo reviva y esta condena termine. Libérame de los recuerdos olvidados para que te siga soñando como el día que reviví, al escucharte decir sí. Ámame hasta el fin de los días, porque mi amor arde, por volver a alcanzarte, mirarte y amarte. Roger Tubau* --------------------------- Si voleu estar informats per quan publiqui nous posts, podeu seguir-me a Instagram https://www.instagram.com...